Festa de la Càtedra de sant Pere. Evangeli: Mateu 16, 13-19.
Un any després de la mort de Marcos, es fa encara més forta la pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?». La seva vida s’ha complert d’una manera inesperada, sobtada; i, tanmateix, en aquesta breu vida, Marcos va viure amb una tensió, una tensió extrema per dir el Seu nom, per dir qui era Crist per a ell. Pel poc que el vaig conèixer, em va impressionar la seva tensió extrema per dir qui era Crist per a ell. Si hagués estat amb sant Pere i els altres en aquella platja, segur que s’hauria arriscat a donar la resposta; hauria intentat de seguida respondre la pregunta que Crist feia, igual com va intentar respondre entrant al Seminari.
Però, evidentment, havia de respondre d’una altra manera. I això ens allibera de tantes imatges que tenim, perquè l’important no és encertar com hem de respondre, sinó tenir aquesta disponibilitat per respondre en l’instant present que se’ns dona de viure. Aquesta va ser la mateixa força de sant Pere, de qui, entre tots els apòstols, coneixem millor els límits gràcies als Evangelis. Què va ser la vida de sant Pere sinó posar tota la seva humanitat, tal com era, en la situació en què es trobava, davant de Crist? Aquesta disponibilitat el va fer capaç d’afrontar fets impossibles d’imaginar: quan va llançar les xarxes a l’altra banda, mai no hauria esperat pescar tots aquells peixos, després d’una nit de pesca inútil. Quan Lo va invitar a casa seva, mai no s’hauria esperat la curació de la sogra malalta. Quan pensava defensar-lo amb l’espasa, Jesús el va sorprendre curant l’orella que ell havia tallat. O també quan pensava que podria seguir-lo fins a la creu i, en canvi, Lo va negar i va plorar amargament.
Però tota la vida de Pere va ser un respondre —com podia, amb tota la seva humanitat, sense vergonya, amb tota la seva carn, amb tota la seva sang— a aquest home que havia vingut a complir la seva vida. De fet, Jesús li ho havia dit: «No t’ho ha revelat la carn ni la sang». Però en aquesta carn i en aquesta sang que ell va posar totalment a disposició, el Pare li va posar a la boca una paraula impossible: «Tu ets el Crist, el Fill de Déu». Amb aquesta carn pecadora va dir: sí, jo T’estimo, Tu ho ets tot, jo et vull. I Crist el va fer pastor de l’Església, el seu vicari. A un home que amb prou feines sabia governar una barca, el va posar a governar la barca de l’Església, la continuació de la seva obra en el món.
I així va ser també la vida de Marcos: va donar tot de si mateix i Déu el va cridar d’una manera impossible d’imaginar, pensar o dir. Ara, un any després de la seva mort, serà encara més amic nostre si també nosaltres, com va fer ell, ens preguntem: «En aquest any, instant rere instant, qui dic que és Ell?». Amb tota la meva carn, amb tota la meva sang, amb tota la meva humanitat ferida (no importa el que he fet o el que faré), ¿Li donaria jo ara tot? ¿Com sant Pere, com Marcos?
Som afortunats d’estar a l’Església, perquè tenim al costat amics, com Marcos, que ens tornen al centre de la qüestió: «Qui és Crist per a mi?». I pel mateix motiu avui hem de celebrar que existeixi el Papa. Tenim un punt humà a través del qual Crist, en la història, ens diu: «Mira, no és la força de la teva carn o de la teva sang, sinó que posis aquesta carn i aquesta sang totalment al seu servei, perquè siguin possibles coses humanament impossibles».
Text original en italià
22 febbraio 2016 – Festa della Cattedra di San Pietro (Vangelo di Matteo 16, 13-19)
Un anno dopo la morte di Marcos, si fa ancora più forte la domanda: ma voi, chi dite che Io sia? La sua vita si è compiuta in un modo inaspettato, improvviso; eppure, in questa breve vita, Marcos ha vissuto con una tensione, un’esasperata tensione a dire il Suo nome, a dire chi era Cristo per lui. Per quel poco che l’ho conosciuto, sono rimasto impressionato dalla sua esasperata tensione a dire chi era Cristo per lui. Se fosse stato con san Pietro e gli altri su quella spiaggia, di sicuro avrebbe rischiato nel dare la risposta, avrebbe immediatamente provato a rispondere alla domanda che Cristo faceva, così come provò a rispondere entrando in Seminario.
Ma evidentemente, doveva rispondere in un altro modo. E questo ci libera da tante immagini che abbiamo, perché l’importante non è indovinare il come dobbiamo rispondere, ma avere questa disponibilità a rispondere, nell’istante presente che ci è dato da vivere. Questa è stata la stessa forza di san Pietro, di cui, tra tutti gli Apostoli, conosciamo, grazie ai Vangeli, meglio i limiti. Cosa è stata la vita di san Pietro, se non mettere tutta la sua umanità, così com’era, nella situazione in cui si trovava, davanti a Cristo? Questa disponibilità lo ha reso capace di affrontare fatti che erano impossibili da immaginare: quando ha gettato le reti dall’altra parte, non avrebbe mai sperato di pescare tutti quei pesci, dopo una notte di pesca inutile. Quando Lo invitò a casa sua, non si sarebbe mai aspettato la guarigione della suocera malata. Quando pensava di difenderlo con la spada, Gesù lo sorprese curando l’orecchio che lui aveva tagliato. O anche quando pensava di poterlo seguire fino alla croce e, invece, Lo rinnegò e pianse amaramente.
Ma tutta la vita di Pietro è stata un rispondere – così come poteva, con tutta la sua umanità, senza vergogna, con tutta la sua carne, con tutto il suo sangue – a quest’uomo che era venuto a compiere la sua vita. Di fatto, Gesù glielo aveva detto: «Non la tua carne, né il tuo sangue te lo hanno rivelato». Ma in questa carne e in questo sangue che lui ha messo totalmente a disposizione, il Padre gli ha messo in bocca una parola impossibile: «Tu sei Cristo, il figlio di Dio». Con questa carne peccatrice ha detto: sì, io Ti amo, Tu sei tutto, io Ti voglio bene. E Cristo lo ha fatto pastore della Chiesa, Suo vicario. Un uomo che sapeva appena governare una barca, lo pone a governare la barca della Chiesa, la continuazione della sua opera nel mondo.
E così è stata anche la vita di Marcos: lui ha dato tutto se stesso e Dio lo ha chiamato in un modo impossibile da immaginare, pensare o dire. Adesso, un anno dopo la sua morte, lui ci sarà ancora più amico se anche noi, come lui ha fatto, ci chiediamo: «Ma in questo anno, istante dopo istante, chi dico che Lui sia?». Con tutta la mia carne, con tutto il mio sangue, con tutta la mia umanità ferita (non importa cosa ho fatto, o cosa farò) ma io, adesso, Gli darei tutto? Come san Pietro, come Marcos?
Siamo fortunati a stare nella Chiesa, perché abbiamo accanto amici, come Marcos, che ci riportano al centro della questione: «Chi è Cristo per me?». E per lo stesso motivo dobbiamo festeggiare oggi che ci sia il Papa. Abbiamo un punto umano attraverso cui Cristo, nella storia, ci dice: «Guarda, non è la forza della tua carne o del tuo sangue, ma che tu metta questa carne e questo sangue totalmente al Suo servizio, affinché siano possibili cose umanamente impossibili».
Traducció automàtica. Si hi veus un error, escriu-nos.