Ja fa cinc anys que som aquí reunits per recordar la vida de Marcos. Certament, el motiu, el gest que estem celebrant és l’eucaristia, que, com bé sabeu, vol dir: acció de gràcies. Sens dubte, l’Església sempre es reuneix en aquest gest d’acció de gràcies a Déu per haver-nos donat el Crist i la Redempció, però avui, d’una manera especial, som aquí en aquesta acció de gràcies per Marcos. Gràcies per la seva vida, gràcies per la seva existència, per haver-lo conegut; però sobretot, d’una manera o d’una altra, jo crec que la majoria de vosaltres li doneu gràcies perquè ha estat un testimoni privilegiat de la presència de Crist entre nosaltres.
Adonar-nos de com Crist ha obrat en ell i de com ell ha respost amb senzillesa des de l’inici, quan Crist entra de manera poderosa en la seva vida, és un motiu continu d’estupor, de reconeixement del bé i, per tant, d’acció de gràcies.
Si ara ens posem a comentar el tret, la característica que més va cridar l’atenció de cadascun de nosaltres de la vida de Marcos, és probable que cadascú destacaria alguna de les seves qualitats, de les qualitats que li va donar Déu o dels dons que va rebre al llarg de la seva vida.
Avui només vull destacar-ne dos que per a mi han estat fonamentals: estava traspassat per Crist. Si hagués de dir una paraula clara sobre ell, el que determinava la seva vida era aquesta presència de Crist, i no va passar de la nit al dia. Ell, també fill del seu temps, com tots nosaltres, perquè també ell provenia d’un món que podem anomenar individualista, narcisista, de cerca també de la pròpia afirmació; però és veritat que, amb el temps, el que dominava en ell no eren les circumstàncies positives o negatives que sovint ens enfonsen o ens compliquen la vida, ni tampoc els grans somnis, que aviat va deixar, ni les seves incapacitats o capacitats, sinó la presència de Crist, com a algú real, com a algú veritablement carnal en la seva vida.
Quan Crist va entrar en la seva existència, ja no hi va haver cap presència més determinant; no hi va haver cap altra presència més fascinant per a ell que la de Crist.
Tantes vegades, en els seus diaris, que escrivia en un diàleg continu amb el Senyor, o en els correus electrònics, o en els WhatsApp que enviava als seus amics, és clar que el que dominava era això.
De nou, quan us lliurin a la sortida el record d’aquest any, hi ha aquest correu enviat a una amiga, tan expressiu, que mostra que el que domina en ell és aquesta presència de Crist, que no pas la seva coherència, la seva capacitat, el seu estar a l’altura, sinó l’estimar realment Crist; i per això el llegeixo de nou.
«Tu ets tot i jo no sóc res, t’estimo de tot cor: demà cauré i pecaré, però, encara que sigui només en aquest instant, et lliuro la meva vida a Tu, Rei de reis, Bellesa i Amor; a tu que vas estar amb Joan i Andreu i avui vius a prop meu; a tu que vas estar a la creu per mi; a tu et dic que t’estimo, que pots disposar de mi i que no desitjo res més que estar en la teva presència, afirmant-te com a sobirà bé. No sóc capaç d’expressar amb paraules allò que vol fer el meu cor en aquest instant, en aquest instant —per fi!— ben aprofitat. T’estimo, gràcies».
Això és el que dominava en la vida de Marcos. Per a ell era aquesta presència contínuament amorosa, fascinant. No hi havia un altre camí. En moltes de les seves accions, en el seu diari, en la seva manera d’estar, en el seu modo de parlar, no hi havia res en ell que no fos fidel, d’una manera o d’una altra, a reconèixer aquest Crist, presència real i carnal.
Però hi ha un tret, propi de la vida de qui viu de Crist, que es dona en la seva vida i que és molt significatiu: la unitat. De fet, en el Credo, quan volem definir què és l’Església, és a dir, els seguidors de Crist, la comunitat que s’adhereix a Crist i fa present Crist, diem que és una. La primera característica que diem: la unitat.
La seva vida es va anar unificant poc a poc en aquest centre únic que era Jesucrist. Ell només volia estimar i seguir Jesús, tot giraba al seu voltant, i justament per això en ell es va generar una unitat en la seva vida, però també una passió enorme per la unitat de la comunitat, dels amics, de la família, d’una unió en la vida.
Quan percebia alguna dificultat, algun problema, segurament patia i immediatament es posava a l’obra per, diguem-ne, reparar-ho d’alguna manera, amb una oració o bé amb una trucada, intentant acompanyar. Aquesta passió per la unitat és un signe evident de la presència de Crist, signe d’una vida canviada per Crist: unitat en ell i unitat que ell generava al seu voltant. Els que heu compartit la història i els temps en què ell era responsable dels universitaris, heu vist Marcos moure’s sempre per aquest desig de construir, d’expressar aquesta unitat. Conscient que la unitat és el miracle més poderós, i per tant allò que més parla de la presència de Crist en el món.
Una unitat que sempre s’expressava d’una manera bella: en els cants, en l’ordre, en el gust, en la manera de tractar-se, en una conversa única quan menjaven junts o es prenien una cervesa amb algú, un gest continu d’unitat.
Parlo d’un record del passat, però soc conscient que ell viu, que no ens ha deixat; és fonamental adonar-nos que ell és company de camí, i també intercessor per a nosaltres avui.
Donem gràcies pel que el Senyor ha fet en ell, i demanem a Marcos, per la seva intercessió, que continuï sostenint el nostre camí de fe, que continuï ajudant-nos a apassionar-nos per Crist, com ell era un apassionat, i que continuï sent veritablement amic i cuidant també de la nostra unitat.
Sens dubte, el fet que li demanem insistentment també a ell farà cada vegada més patent, per a nosaltres i per al món sencer, el bé que significa la vida de Marcos per a l’Església.
Per això avui donem gràcies, commoguts, a Crist per allò que ha volgut fer en Marcos, i donem gràcies a Marcos per la senzillesa, la prontitud i l’obertura que va tenir, tal com deia l’Evangeli: «Déu s’ha complagut a revelar-se als petits…». Ell va acollir amb una senzillesa esplendorosa, tant que ha estat alhora consolat i també consol per a molts al llarg dels anys que va viure. Que continuï, doncs, ajudant-nos i sostenint-nos en el nostre camí.
Traducció automàtica. Si hi veus un error, escriu-nos.