2012
Estimats cosins, una amiga em va aconsellar escriure el que han significat per a mi aquest Nadal, i és tan gran el que Déu fa en mi que ho he de compartir.
La relació que ha sorgit amb en Garci ve de fa menys d’un any, de fet el vaig conèixer fa uns 6 mesos. Des de fa 3 m’acompanya amb totes les coses que em van passant, el veig periòdicament, i sempre que trepitja Barcelona té un moment per a mi. L’última vegada que el vaig veure abans de Nadal jo estava torbat per un assumpte, i al mateix aeroport, després d’acompanyar-me amb cadascuna de les coses de què li vaig parlar, em va mirar amb una tendresa immensa i em va proposar estudiar amb ell a Arizkun, en un convent de monges de clausura perdut per Navarra. Aquell mateix dia em va fer una abraçada enorme i em va dir: «És un plaer estar amb tu, sempre ho és». Aquella mateixa nit, quan tornava amb el cotxe, pensava: «Quantes persones m’ha donat Déu per acompanyar-me? Quants adults m’ha posat per estimar-me? Hi ha en Suca, en Luis, en Yago, en Nacho, en Miguel Ramon, la Betty, els meus pares… i ara en Garci? Com pot ser? Que potser ho mereixo? Que potser he imaginat mai que Déu em pogués donar tant?
Al cap de tres setmanes vaig comprar el bitllet cap a Pamplona, i dos dies després d’haver-lo comprat, havent avisat en Garci, ens envia un correu a tots els qui hi anàvem dient que no hi pot anar ningú, que s’ha posat malalta una monja i que no volen que hi vagi ningú tret d’en Garci, ja que necessiten un capellà al convent aquells mateixos dies. A mi em va dir que les monges em deixaven anar-hi perquè ja tenia el bitllet comprat.
El dia 30 al matí agafava el tren cap a Pamplona, i pensava: «te n’adones, ets l’únic que estarà amb ell, l’únic»; era inevitable pensar ja d’entrada que jo havia estat escollit.
Vam estar passejant per la ciutat tot el matí. Vam entrar en diverses esglésies i després vam agafar el cotxe i vam anar cap al convent. Ja al cotxe vaig aprofitar per cosir-lo a preguntes amb totes les coses que em passaven; sobretot li explicava que estava molt content, agraït per les coses que m’estan passant, però també li vaig explicar les meves dificultats. D’una manera molt directa ell m’acompanyava amb cada cosa que li deia, i insistia amb tot el que li explicava: «paciència, només Crist respon a això». Gràcies a Déu vaig tenir uns quants dies per donar-hi voltes, al que em va dir.
Vam arribar al convent, fred glacial pels passadissos, monges molt velles i, sobretot, ni un sol bar en tot el poble. Hi vam arribar cap a les cinc de la tarda, vam estudiar fins a les 7 i després vam anar a pregar davant del Santíssim (exposat tot el dia a l’església del convent); jo vaig aprofitar per pensar en tot el que m’havia dit i per saludar el Cap, demanant-li que es fes palpable aquells dies. Al sopar ja em va explicar quin era el seu horari i ja em vaig espantar una mica: a les 7 dempeus, dutxa i oració en silenci a l’església fins a les 8.30 que hi ha missa, després esmorzar i «super-estudi-cul-clavat-a-la-cadira-gairebé-sense-respirar» fins a la 1.30, dinar i després de dinar passejada per la muntanya d’una hora i mitja fins a les 3.30-4, estudi fins a les 7, a les 7 oració d’una hora i vespres amb les monges i a les 9 sopar, després estudi o peli segons com de cansat estigui i al llit. Evidentment em va dir que jo podia fer el que volgués.
A partir d’aquí els dies han estat una aventura, us hauria d’explicar cadascun d’ells perquè no han deixat d’estar plens de la intensitat que demana el meu cor. He estat tota la setmana mirant-lo, com un nen petit que mira el seu pare perquè admira com fa cada cosa que fa, com mira, com estudia, com prega. És probablement el que més he fet, mirar-lo i fixar-me en ell.
Aquests dies, si us heu fixat en els evangelis, tots relataven com els deixebles anaven a sant Joan Baptista i li preguntaven «On és el messies?». Amb aquesta mateixa pregunta pregava jo cada dia. «Senyor, ets concret? Ets capaç d’acomplir el meu afecte? Em sorprens dia a dia?» i aquestes preguntes han omplert el meu pensament, cada cosa que fèiem, cada conversa, les passejades, mirar els núvols, prendre un got de vi, pregar o llegir el que ell em proposava llegir, tot amb la inquieta i desperta pregunta de «On ets, Senyor? Per què et busca tant el meu cor? Què és el que busco?»
I així ha succeït el mateix, exactament el mateix que succeïa en els evangelis següents: Joan i Andreu coneixen Jesús i queden AFERRATS per la seva presència, per sempre; ha estat veritablement d’un Altre món el que ha passat. En Garci m’ha mirat al llarg d’aquests dies amb els Seus ulls, amb una tendresa que només puc atribuir al qui vaig conèixer fa uns quants anys i em continua sorprenent, a aquell que em crida a cada instant en les «punxades» que noto al meu cor. La preferència d’en Garci per mi, la immensa preferència d’en Garci per mi, és per a mi la forma de la qual se serveix Déu per estimar-me, per tenir cura de mi i acompanyar-me en totes les coses que conté la meva vida. No puc definir el que ha passat aquests dies. El Senyor l’ha presa amb mi, m’ha conquerit del tot i no em vol deixar anar, i la meva vida aleshores i ara només respira i només troba la pau en el diàleg inevitable amb Aquell cap al qual m’empeny el meu cor, a cada míser instant! Han estat sorprenents les passejades, mirar la muntanya, el silenci a la muntanya, tot convidava i obligava que el cor preguntés «També aquí em sorprens, Senyor? També aquí conquereixes el meu cor?»
Totes les nostres converses han estat plenes d’aquesta intensitat: menjar, llibres, història, ciència, amics, viatges, res no ha quedat fora. Però sobretot hem parlat de l’Església, dels sants, dels deixebles i de la Mare de Déu. He pregat amb ell cadascuna de les oracions que resa i he seguit atentament cada missa aquells dies i després l’atabalava a preguntes: «Què diu aquest salm? Què significa aquest gest que fas?» i a poc a poc, dia a dia, els salms de «les hores» m’han sorprès com les paraules més apropiades que hi ha per pregar, i cada oració m’ha sorprès perquè eren el que el meu cor cridava. Des del magníficat, l’àngelus, el Te Deum, totes aquestes oracions eren la poesia més bonica que podia oferir al meu cor. En Garci ho expressava així citant sant Agustí: «Preguem Déu amb les paraules que Déu ens dóna»
Però sens dubte, el millor, si encara hi cap, d’aquests dies va succeir el quart dia de ser-hi. Vam estar estudiant com a campions, després ens vam atipar de parlar de mil i una coses i vam riure molt. Feia un dia esplèndid i vam fer una passejada de 2 hores perduts per la muntanya. A la tornada, estudiant, jo pensava: «Es pot demanar més a la vida? Que potser em falta alguna cosa?» i van passar les hores volant. Cap a les 7 ell es va aixecar i li vaig preguntar estranyat: «On vas?» i em va dir «a pregar»; eren les 7, faltava una hora per a les vespres. I jo pensava: «Per què? Si ha estat un dia esplèndid, no es pot ser més feliç!». Al cap d’una estona vaig baixar jo i em vaig posar al seu costat. Em vaig fixar en ell i tenia un gest molt curiós, estava molt arrupit, amb el rostre seriós i de genolls mirant cap al Santíssim, com si fos un home que està patint molt o que està a la vora de la mort i prega desesperat; en una paraula, tenia un gest de dependència. Jo, com us deia, no estava ni pregant, estava distret. I vaig pensar: «Com pot ser? Però si aquest paio és enorme! Té respostes per a tot, ho ha viscut tot! Per què prega així?» i aleshores em vaig adonar que sens dubte el secret d’en Garci no és més que aquest, que depèn més que jo! Que depèn cada vegada més, que cada matí, cada migdia, cada tarda i cada nit depèn d’ell! I aleshores vaig pregar: «Senyor, jo vull dependre així, tant com ell».
L’endemà em vaig despertar cansat, distret, queixós i gandul, però vaig baixar a pregar igualment, i quan em vaig posar a l’església a pregar pensava: «Com pot ser? Per què estic tan fastiguejat, amb la quantitat de coses que m’estan passant? S’ha anat tot en orris?» i de seguida vaig caure en el que vaig pregar la nit anterior i vaig quedar de nou sorprès i li vaig dir al Cap: «un dia has trigat, Senyor, un dia has trigat a contestar-me i a fer que encara depengui més de tu». Des d’aquell dia, notar el meu cor sagnant, adonar-me del que desitjo, descobrir «la famosa tristesa» que omple totes les coses no és més que Jesús picant a la porta fent-me més seu a cada instant. Ara m’és inevitable descobrir-lo «en el més profund del meu ésser» cridant-me i dient: «vull que recuperis el diàleg amb mi», alguna cosa «més íntima que jo mateix».
He vist el mateix rostre de Crist, la tendresa amb què Déu estima, he vist com m’estima i em fa vertigen, per què tant!, per què jo!, per què?!! Si ni tan sols sóc capaç de demanar-te tant! Déu em prefereix, i en paraules de Giussani, em prefereix «perquè sóc no-res, perquè sóc com aquella noia de Natzaret de 15 anys, no-res, o com el seu marit, un home ple de dubtes, confós, humil, fuster, no-res».
La vida que hem portat aquests dies, d’estudi, conversa i sobretot oració, és l’única que permet respirar el meu cor, perquè una força que no és meva em demana i em demana i em torna a demanar que pregui, que el busqui, que li parli. La vida d’oració que portàvem allà l’entenc en aquesta frase de Giussani que parla de Maria: «Aquesta familiaritat adquirida amb la immensa pertinença que la constituïa, l’ha feta immediatament capaç de percebre els signes de la proposta; més profundament i encara abans, els signes de la Presència»
Ara que he tornat a Barcelona en Garci no hi és, el paisatge no és el mateix, ni tan sols la intensitat d’estudi és la mateixa, però ell continua complint el que li vaig demanar aquell dia al convent, perquè cada dia depenc més d’Ell, descobreixo més com de fràgil sóc i com més depenc d’ell més intens i més continu és el diàleg amb Ell.
Traducció automàtica. Si hi veus un error, escriu-nos.