Estimats amics, familiars i coneguts;
Entre les 23.30 h del dissabte 21 de febrer de 2015 i les 00.00 h de l’endemà, diumenge 22, el meu germà Marcos va morir en un accident de moto, als 23 anys, una setmana i mitja després d’entrar al seminari.
No està sent, com és lògic, gens fàcil. És el meu germà, amb qui he crescut des que vaig néixer, amb qui he descobert des de petit la vida, amb el seu bé i el seu mal, el seu patiment i el seu consol, la seva bellesa i la seva lletjor, allò divertit i allò avorrit, allò gran i allò petit. Amb qui m’he barallat, amb qui he rigut fins a plorar, amb qui he plorat, i amb qui he descobert el més gran que es pugui descobrir mai davant els ulls d’un pobre home com ell i com jo.
Aquests tres dies estan sent els més durs de la meva vida. Constant és el record de Marcos, de tot el que hem viscut junts, allò bo i allò no tan bo. És dur ser a casa perquè costa adonar-se que ja no entrarà per la porta cridant «Minions!» (referint-se a Juan i Mateo, els meus germans petits), ni a la meva habitació, on ell dormia. És dur viure, fa mal. El més dur és despertar-se al matí, perquè és com si et donessin la notícia de nou. Fa mal aquesta nova vida sense Marcos de la manera com hi ha estat sempre, tal com la coneixíem. Ho sabeu bé aquells que el vau conèixer, encara que fos per poc temps, encara que només hi creuéssiu un parell de frases. A molts us n’hauran parlat. I per a d’altres potser era «el germà de», o «el fill de l’Itziar i el Paco».
A tots vosaltres us vull explicar el que he vist aquests dos dies. Abans de la missa de diumenge pel meu germà, vam tenir l’oportunitat de besar per última vegada el meu germà. Estava preciós, en un taüt senzill, com el de Joan Pau II. Vestit de blanc, pur. La meva família i jo vam poder estar pregant al seu costat. Demanant la seva intercessió per nosaltres, perquè comprenguem i ens refiem del Senyor. La missa va ser el primer regal de tots. Va ser un veritable espectacle. L’església era plena, de gom a gom, els dos dies. Per davant meu passaven tots els rostres que el Senyor va acariciar a través de Marcos. Tot el que Déu ha generat a través d’ell, de tota la seva persona. Hi havia les monges del menjador social on ajudava (caritativa) des de feia 3 anys, els seus companys i els meus de la primera escola on vam estar, professors d’aquella escola, un gran nombre de professors de l’Abat Oliba, alumnes d’allà, els amics amb qui va jugar a futbol a La Salle quan era petit, amb els quals va jugar no fa pas tant i amb els quals jugava enguany, incomptables amics seus i meus de Madrid, matrimonis d’allà que el van conèixer i van venir a acompanyar-nos i a acomiadar-se’n, tota la comunitat de CL de Barcelona, tota la meva família… Em deixo molta gent, perdoneu-me. Van celebrar missa per ell a Sibèria, Nova York, Milà, Roma, Madrid, les Açores, Mèxic, Santander… i molts llocs més on van pregar per ell. A tots, gràcies per les vostres oracions i la vostra companyia. Són un veritable testimoni de tot el que genera el Pare a través de la feble carn del meu germà.
Amics meus i de Marcos. Déu i el meu germà em regalen a cada segon l’amor que us té des del cel, i que sempre us ha tingut. Tinc la certesa, nítida, que Marcos sempre ha tingut. Tinc aquella pau, aquells ulls conquerits pel Senyor, que Marcos té. Tinc la sensació que les abraçades que us dono, els petons i les carícies, són de part de Marcos. Em sorprenc estimant-vos un petit percentatge de com ell us estimava, i això és enorme. Ploro i pateixo, l’enyoro, m’agradaria abraçar-lo una última vegada. Però és amb mi. La relació amb Marcos és única. Contínuament el sento dir-me que em refiï. El veig somriure, el veig feliç, allà on tota la seva vida va anhelar ser. Marcos ens ha fet el millor regal que ningú pot fer. Ens ha posat davant la vida, i davant Crist. Sempre ha estat aquesta la seva intenció, presentar-nos Crist, mireu: «He vist el mateixíssim rostre de Crist, la tendresa amb què Déu estima, he vist com m’estima i em fa vertigen. Per què tant!? Déu em prefereix, i en les paraules de Giussani, em prefereix «perquè sóc no-res, perquè sóc com aquella noia de Natzaret de 15 anys, no-res. O com el seu marit, un home ple de dubtes, confós, humil, fuster, no-res»». I aquests dies ho fa d’una manera radical i espectacular, amb la missa, el funeral i el que vindrà. Ens presenta l’infinit. Cada cant, cada lectura i cada salm, cada abraçada que m’heu donat, cada rostre que he besat, són signe del Déu bo que habita en Marcos. És una sobreabundància que mai no havia experimentat, ni podia imaginar. Pateixo amb gran dolor, però sóc profundament feliç. Perquè qui sóc jo per rebre semblant regal del cel, com és la certesa de Marcos? Qui sóc jo per ser cridat a una relació amb el Misteri com la que ell tenia? La Misericòrdia que Déu té amb mi donant-me això surt de tota mesura. Ens dóna aquest regal: ara només l’infinit ens bastarà. Ara només Déu bastarà als nostres cors esquinçats d’homes.
La política, l’economia, allò que estudiem o on treballem, el que vivim ara, les relacions amb els nostres éssers estimats i amics, tot torna a ser veritable. Perquè tot està revestit d’aquesta espera i aquesta pregunta: Hi ha alguna cosa que sigui per sempre? Sí. Existeix. Perquè ho hem vist i ho veiem. Sempre va voler presentar Déu al món. I aquests dies ho fa d’una manera radical. O tot o res, com ha estat ell. I Crist hi és. Amics, no és incompatible el patiment de perdre una «forma» de relació amb la pau i la seguretat que Déu hi és. No és incompatible l’esquinçament amb l’alegria que Déu present ens dóna. Tot el que els nostres cors desitgen, i avui més que mai, existeix. Ho vam veure en Marcos i ho veiem entre nosaltres avui. Ho veiem en la unitat d’un poble on el Senyor va voler crear Marcos. Ho tenia tot pensat. Per emportar-se Marcos havia d’estar segur que ell donava el seu «sí» lliurement i feliç. I us ho demostro: Marcos escrivia l’11 de febrer això. «ENTRADA AL SEMINARI: Vertigen i confiança plena, sóc Teu, Crist. Que aquest sigui un camí de santedat. Feliç de donar-te la vida! Domina més això que allò que no ve de gust, fa mandra o sembla ser una futura fatiga. A tu m’encomano, Maria. Mare de Déu de Lourdes, fes-me fidel! Fes-me sant!»
Ho veieu? Marcos va marxar plenament feliç, com mai no ho havia estat. I ens vol regalar aquesta pau. Deixeu que entri en els vostres cors el dolor, cabusseu-vos en el patiment per descobrir el desig d’infinit que caracteritzava Marcos. Però submergiu-vos també en la vida. Estigueu atents al que Déu ens regala, estigueu atents a la realitat que fascinava Marcos. Perquè és allà on trobarem la pau que Déu ens dóna. No tapeu el vostre dolor, les vostres preguntes, el vostre patiment, l’enyorança, o les ganes de ser amb ell. Viviu-les fins que aquestes preguntes us defineixin. Altrament, menysprearem el regal que Marcos ens fa. Expliqueu-vos què us fascinava de Marcos, recordeu el que us deia, expliqueu-vos i recordeu Crist, que es feia més carn a través del meu germà. Que el sí que ell va donar sigui també el nostre sí a viure aquest patiment i aquesta gràcia. Demanem la seva proximitat amb el Senyor, la seva relació privilegiada amb el Pare i celebrem que ell ara és feliç per sempre. Reposeu en aquesta certesa, en la imatge del seu somriure des del cel.
La meva relació amb Marcos és millor ara que mai. Ara que no el puc tocar ni abraçar, és més meu, és més en mi, que mai. Marcos avui se’m regala més que fa tres dies. El millor de Marcos, Crist, està infinitament més present avui que mai. És més amic nostre avui que mai. Ja m’arriben les coses que estan succeint. Moltes persones m’envien els testimonis del que Déu i Marcos fan des del cel. A Déu he d’agrair ser testimoni de semblant espectacle. No deixeu d’explicar-m’ho, si us plau. Ja està succeint.
Us demano que us acompanyeu entre vosaltres, que us recordeu això. Us demano que no tanqueu el vostre cor, que l’obriu al dolor i al present. També pregueu per la meva família: Francisco, Itziar, Natalia, Juan, Mateo i jo. Acompanyeu-nos i deixeu-vos acompanyar per nosaltres. Pregueu pels meus oncles i els meus cosins, als quals agraeixo una cura tan especial per nosaltres.
Abraço especialment la Rocío, el Javi, la família Andreo. Alfon, Rafa, Leo, Igna, Jordi, Suca, Talía, Virginia, Peter, Alex, Ferran, Silvia… Em deixo mil persones. I em sap greu no fer-ne especial menció, però aquest text duraria unes mil pàgines. Lupita, una enorme abraçada des de Barcelona. Ens recordem molt de tu. A tota la comunitat de Comunió i Alliberament, gràcies per les vostres oracions i la vostra companyia. A Francisco Javier González Candela, una abraçada gegantina. A Miquel Carreras i la seva família, que no deixo de recordar-vos, com també Ángel Vázquez. Ara, amb la Rocío i els més propers a Marcos, entrem al vostre club de privilegiats. Al meu oncle Yago, pel seu testimoni i companyia infinita. Miguel Ramón i José Fernando, gràcies per tenir cura de nosaltres.
No aconseguiré mai expressar amb paraules l’agraïment a José Miguel García, per la companyia que ha fet a Marcos, i que avui ens fa a nosaltres. No existeixen paraules que ho puguin expressar.
En l’última conversa que vam tenir, Marcos em deia això, davant el seu trasllat al seminari de Barcelona: «Els camins ens separen, i això esquinça. Però en el gran camí anem junts». És així.
Prego per vosaltres, perquè aquesta ferida sigui fèrtil per a cadascun de nosaltres. Prego perquè aquesta espera i certesa que se’m donen ara no facin més que créixer, com en Marcos era. Estretes les files, amics meus. L’aventura d’aquesta nova vida ha començat. Em sento indigne de tanta grandesa. Tinc ganes d’abraçar-vos.
Nico Pou Gallo
p.d. Us demano que aquest miracle que amb pobres paraules aconsegueixo explicar arribi a tots vosaltres sense excepció.
VENI SANCTE SPIRITUS, VENI PER MARIAM
Traducció automàtica. Si hi veus un error, escriu-nos.