Carta de Marcos publicada al número de Huellas del setembre del 2014
Estimat Julián:
Al llarg d’aquests mesos ens has insistit que ens preguntéssim «com es pot viure» qualsevol circumstància. I ara, seguint el Papa, també ens has provocat amb la pregunta sobre allò essencial per viure, tot convidant-nos a descobrir-ho no pas reflexionant, sinó sorprenent-nos en acció. Intento respondre’t explicant-te una experiència recent.
El mes de juny José Miguel García em va convidar a visitar la comunitat de Mèxic per acompanyar els nois del CLU. Em va impressionar la seva proposta perquè em sentia indigne, però me’n vaig refiar i vaig acceptar fent memòria del que diu don Giussani als Exercicis: «El moviment camina exclusivament per l’afecte a Crist». Així doncs, em vaig adherir a la seva proposta demanant a la Mare de Déu la gràcia de ser lleial i veritable amb allò que el Senyor em mostrés. Quan vaig arribar, la realitat del país em va superar, em vaig veure inadequat, em va agafar desprevingut. La pobresa extrema i la misèria d’algunes zones qüestionaven la meva certesa. En veure certes persones, sovint em preguntava: «I aquest, aquest tan concret, també el vols salvar, Crist, també el vindràs a buscar?».
Al cap de dos dies, dinant amb els responsables, vaig començar a fer-los preguntes sobre la situació social. Escoltant-los explicar certes anècdotes vaig quedar esfereït per la violència extrema, amb el cor una mica encongit i espantat. I quan un d’ells m’explicava que fins i tot havia estat segrestat en una ocasió, em va sorgir immediatament la pregunta: «Però, com es pot viure aquí?». És a dir, em vaig adonar de com n’és, d’humana i d’oportuna, la pregunta que ens has fet.
Amb el pas dels dies, aquesta perplexitat creixia. Tant, que em sorprenia comprovant massa sovint si el meu passaport era a la maleta per assegurar-me el retorn. Em vaig adonar aleshores que, davant d’allò que no entenia, posava la meva seguretat en la possibilitat de fugir. Però alhora, això augmentava la sospita que veritablement en certes circumstàncies no es podia viure. I si un no resol aquestes qüestions acaba perdent la fe, és a dir, domina la sospita que el Senyor no venç en qualsevol circumstància i en qualsevol moment. En veure la meva incertesa i veure on estava posant la meva seguretat, vaig començar a demanar al Senyor que em fes entendre què és allò que permet viure també allà, descobrir d’on neix la certesa. I vaig voler anar fins al fons d’allò que tenia al davant.
Vaig començar a fixar-me en la gent del moviment i no tant en la meva perplexitat, perquè ells no fugen d’allà, hi viuen sense escapar-se’n. Un dia vaig tenir l’oportunitat de passar el dia amb la Lupita, una noia dels Memores Domini, professora d’art, que viu al DF. Vam visitar alguns llocs significatius de la ciutat amb un grup d’alumnes seus. Un grup molt variat: catòlics, protestants, ateus… Hi havia de tot. I en tots es palpava d’una manera o d’una altra el drama de la violència que pateix aquest país. Tots tenien un familiar perdut o mort intentant creuar als EUA. Però en veure com els tractava la Lupita, se’m va fer tan atractiva la seva manera de viure que vaig oblidar la por i el dubte. En ella hi descobria un afecte, una abraçada, una passió pel destí de cadascun d’ells. Hi veia un tipus d’humanitat que només puc identificar amb la de Jesús. I em va envair un silenci i una gran pau. I em vaig sorprendre a mi mateix aferrat a ella, cada vegada més tranquil. Era paradoxal: ella no era un policia que resolgués la inseguretat, ni resolia el drama dels nois, però introduïa una humanitat que permetia parlar de certs drames amb els nois amb una mirada d’esperança.
Al final del dia vam anar junts a la vila, a veure la Mare de Déu de Guadalupe. Em vaig agenollar una bona estona per resar. Estava dominat per l’estupor pel que havia vist aquell dia, i pel desig de lliurar-li la vida a la Mare de Déu. Però davant d’ella em va sorgir una pregunta, com si me la fes ella mateixa: estaries disposat a donar-me la vida al lloc que jo decideixi? Estaries disposat a quedar-te amb els meus fills si jo t’ho demanés? I, reconeixent com Crist al llarg del dia s’havia fet companyia propera per a mi, em va sorgir immediatament una resposta certa: «sí». Em va envair una certesa molt més gran que els dubtes, les incomoditats o la nostàlgia de tot el que tinc a Espanya. En aquell moment vaig entendre què necessito per viure, què és allò que de debò busco: la companyia concreta de Crist, la seva Presència present. Si Ell és fidel a la promesa que ens va fer («jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món»), puc viure allà on el Senyor m’ho demani i de la manera que m’ho demani. La meva consistència és la seva presència, la meva certesa és en la seva fidelitat.
Marcos, Barcelona (Espanya)
Traducció automàtica. Si hi veus un error, escriu-nos.