Homilia del P. Yago Gallo, oncle de Marcos
Alguns privilegiats -perquè així ho havia decidit ell- uns quants pocs (no sé quants, suposo que érem dos o tres), sabíem, ja feia temps (anys i tot), que en Marcos sorprendria (encara que sorprendre a mitges, perquè allà on anava li preguntaven si era seminarista). Però sabíem que, en acabar la carrera de física, en Marcos sorprendria amb la notícia que entrava al Seminari de la Diòcesi de Barcelona.
I així va ser. Es va complir el seu somni d’arribar aquell dia. Aquell dia preciós de poder comunicar a tothom per què estava vivint com estava vivint. I per fi desvelava la incògnita.
«I ara que acabes la carrera, què faràs?, i ens despistava a uns i altres amb pilotes fora».
La notícia era «vull ser sacerdot». «Vull entrar al seminari». I fixeu-vos, ha estat preciós poder acompanyar en Marcos aquestes setmanes. Veient com es complia aquest somni tan atresorat per ell, tan amanyagat, tan custodiat; tan absolutament estimat. I s’ajuntava amb els sacerdots i mirava els sacerdots. Però volia ser sacerdot no pel quefer sacerdotal, sinó pel rostre de Jesucrist.
Ens ha explicat aquestes setmanes -encara que ho hem vist en com ha viscut aquests últims anys de la seva vida-; ens ha explicat, ens ha mostrat! gairebé, més ben dit, com per a ell, en la seva experiència, Jesucrist era una cosa tan absolutament real, tan concreta, tan experimentable; com diu sant Joan: «el que els meus ulls van veure, el que les meves orelles van sentir i el que vaig poder tocar amb les mans». Crist era tan bell i hi era tan present, que en Marcos es va atrevir a dir-li que sí. A dir-li que sí per sempre.
I s’hi va jugar els seus amors humans, s’hi va jugar l’honra; s’ho va jugar tot.
«Em faré capellà».
En aquest moment històric.
«Em faré capellà».
És com si ens digués (fixeu-vos i m’enteneu): «no és veritat que hagin passat dos mil anys. Crist és viu. Crist és viu. Crist -com diem a l’àngelus cada dia- habita entre nosaltres».
I el sacerdot, no és pas una descripció teològica, però el sacerdot és aquell que, de la mà de Jesucrist, perquè aquesta manera de ser, aquest caminar entre els homes, així ho va inventar Jesucrist; és aquell que estirant els braços, estirant molt els braços; estirant els braços tot el que pot, amb un braç, amb una mà, aferra Déu, amb l’altra mà, aferra l’home, i els porta -l’home i Déu- a la comunió.
El sacerdot és aquell que, malgrat les seves misèries humanes, i per la gràcia de nostre Senyor Jesucrist, aconsegueix que l’home i Déu es trobin. I fixeu-vos: en Marcos no ha passat pel sagrament de l’Orde. No li ha calgut a nostre Senyor. Però en Marcos ja era sacerdot. En Marcos, tot el seu fer; tot el seu caminar; tot el seu parlar, era sacerdotal.
La majoria dels que sou aquí el coneixeu. Heu tractat amb ell.
I era impossible. Era absolutament impossible estar amb en Marcos més de mitja hora sense que s’acabés parlant de Jesucrist.
Era impossible seguir una mica la pista dels seus viatges, de la manera com feia servir el seu temps; era impossible veure com somreia, veure com feia broma, veure com empipava (especialment en Mateo i en Juan -els seus germans petits-) sense descobrir que allà hi havia alguna cosa gran. Era impossible estar amb en Marcos i no girar el coll per intentar sorprendre present Aquell que feia en Marcos.
I en Marcos li va dir que sí: en Marcos al Senyor li va dir que sí. I li va dir que sí de veritat. Li va dir que sí de veritat!
En Marcos, -no ens hi acostumem, a això-, li va dir que sí a Déu. I Déu, amb aquell designi seu que, gràcies a Déu, ens supera!, gràcies a Déu supera el nostre; Déu va acollir el seu sí. I com que era un sí gratuït, sense condicions, Déu ha fet amb el Sí d’en Marcos el que li ha donat la gana.
Perquè en Marcos va donar el seu sí a Déu. Pertanyia a Déu. I Déu va dir: jo amb això faig el que vull.
I mirem el Senyor i li diem: «caram, Senyor, sembla que et sobrin els sacerdots. Perquè pocs que som, i aquest valia la pena, i te l’emportes».
I el Senyor ens està dient: «Perquè us beneiré d’una altra manera; perquè tindré cura de la Diòcesi de Barcelona i de l’Església d’una altra manera.» «Perquè també ho puc fer jo».
Perquè en Marcos ho pot fer des del cel. Perquè en Marcos ens pot acompanyar des del cel. En Marcos, de la mà de nostre Senyor, en Marcos ressuscitat, ho pot fer.
Pensava jo ahir a la nit, quan ja em vaig ficar al llit, després de la jornada d’ahir tan preciosa; pensava això: si és que és veritat, caram! Si és que és veritat que Crist i en Marcos s’estimaven; s’estimen!, és que és veritat! I pensava: em ficaré jo en aquesta relació? Opinaré jo sobre «com s’estimen Crist i en Marcos», «com s’estimen en Marcos i Crist»? Opinaré jo que hauria d’haver estat d’una altra manera? Em gosaré atrevir jo a dir-li a en Marcos: no s’estima així el Senyor, perquè mira el que et fa?
Em atreviré jo a dir-li al Senyor, amb el sí del meu nebot: «això no és just»? M’hi atreviré?
Fixeu-vos que, -és una cosa que he tingut present ahir, perquè ahir i avui han estat un dia preciós-, Déu ens ha fet trampes!, ens ha fet trampes, Déu! Però no amb la mort d’en Marcos: ens ha fet trampes amb la vida d’en Marcos! Perquè ens l’ha regalat! Ens l’ha posat davant, i ens ha enamorat! I en mirar en Marcos -i era normal, eh, en Marcos era normal-; en mirar en Marcos (llevat que un fos molt maldestre, o molt cec); en mirar en Marcos un deia: «és evident que hi ha algú que fa aquest paio». És evident que hi ha un que fa que en Marcos sigui així d’atractiu. És evident! En el rostre, en el gest, en la veu, en l’abraçada d’en Marcos. És evident! I Déu ens ha fet trampes aquí: perquè en mirar el meu nebot, en mirar en Marcos, els ulls se te n’anaven al cel! I pensava jo ahir: com m’enfadaré jo amb aquest que m’ha fet trampes! Com m’enfadaré jo amb el qui m’ha regalat en Marcos -fixeu-vos-, a canvi de res? Perquè ens l’ha regalat «a canvi de res»!
Algú ha pagat un preu per poder ser amic d’en Marcos? Algú ha pagat un preu? Si és gratis! Ens l’han regalat gratis. I no ens l’han pres. Ens l’han regalat gratis, i ens el continuen regalant gratis.
Sempre ho dic, perquè és així: Déu no dona per després treure. Déu dona per donar. I en Marcos ens l’ha donat. I ens l’ha donat per sempre. Ara certament, com hem escoltat en la litúrgia, d’una manera diferent, però per sempre.
Aquests dies agraeixo infinitament a en Marcos, amb la seva vida i amb la seva mort, i agraeixo infinitament a nostre Senyor que em mostrés d’una manera que jo pogués entendre, i tant de bo ho puguem entendre tots, aquesta frase que hem treballat aquests mesos a l’Escola de Comunitat: «la vida no és un quefer: la vida és un afecte». I l’afecte, en en Marcos, es compleix. En Marcos estimava el Senyor. En Marcos estima el Senyor.
Fixeu-vos: nosaltres podem continuar vivint així. Podem continuar vivint en l’afecte. No sé quants centenars d’abraçades estem rebent aquests dies, però són totes reals. Són totes de veritat. Totes de veritat. Són abraçades que vénen de dalt.
Posem en Marcos a les mans de la Mare de Déu perquè l’acompanyi fins a casa seva. Fins a la seva nova casa, on el trobarem el dia que a nosaltres també se’ns cridi. Així sigui.
Traducció automàtica. Si hi veus un error, escriu-nos.