Són molts els pensaments i sentiments que van i vénen des que a les deu del matí m’han comunicat que el meu amic Marcos ha mort en un accident. La instintivitat, molt condicionada per la inèrcia d’un esquema, es manifesta com a ràbia. Fa catorze dies començàvem junts els exercicis espirituals a Guadarrama; dies d’intensa experiència i companyia junts. La notícia que en acabar els exercicis entrava al seminari de Barcelona em va unir més íntimament a ell. La gràcia de compartir junts en el futur el do del sacerdoci alegrava el meu cor com mai. En acabar els exercicis i acomiadar-nos em va dir: «No havia viscut una cosa igual a la meva vida». Era la comunió sacerdotal, que omple i dóna sentit a la meva vida, que ja començava a germinar en el seu cor.
Aquest matí em venien tots aquells dies com un riu impetuós, i negaven la meva ànima provocant un crit insistent: és Un Altre qui em dóna la vida, aquí i ara! Un vertigen que encara no ha desaparegut dels meus ossos. És un misteri com el Misteri ens atrapa i ens desperta.
Un nus a la gola s’ha apoderat de mi un minut abans de començar l’Eucaristia. Tota la meva vida ha passat a una velocitat impressionant davant dels meus ulls, amb una tornada quaresmal que podia sentir perfectament: pols ets i en pols et convertiràs! La fugacitat de la vida, la dependència total i absoluta de la meva vida en mans de Déu s’han convertit en el pensament dominant, pensament que anava acompanyat de la crida impetuosa a no perdre ni un segon de la meva vida, a viure cada instant com a protagonista de la història.
Les imatges evangèliques sobre la necessitat d’estar preparats per a la vinguda del Senyor han desfilat una darrere l’altra en el meu pensament. Era un fluir incessant de frases, personatges, actituds… impossibles de guallar.
I en aquest vertiginós pendent ha arribat el moment de la consagració, on se m’ha fet palès el sentit de la vida de Marcos, de la meva vida i de la vida de tots els homes. La nostra vida és estimada fins a l’extrem, estimada per Crist en la carn fràgil i ungida de l’Església. El meu cor s’ha inundat d’alegria en veure que era la mateixa abraçada la que estàvem rebent Marcos i jo en aquell moment: l’abraçada de Crist a través de la vida i el carisma de Don Giussani, precisament avui que commemorem el desè aniversari del seu pas d’aquest món al Pare. La plenitud de la comunió que com a penyora ja experimentava Marcos en aquesta companyia es feia palesa en aquell instant en l’abraçada de Crist gloriós. M’han vingut a la memòria les paraules que Don Giussani, ja molt malalt, va dir a una amiga i que s’actualitzaven avui per a Marcos: «jo me n’aniré al paradís abans que tu, però quan tu hi arribis jo seré allà esperant-te i obriré la porta i darrere la porta allà seré». Només aquesta comunió viscuda com a primícia en la nostra carn mortal fa possible la certesa de l’esperança de la vida eterna. El qui ha començat en nosaltres aquesta obra bona, aquesta experiència de correspondència en la història a través d’aquesta comunitat de testimonis, Ell mateix la portarà a terme (cf. Fl 1, 6).
Com Jesús davant la tomba del seu amic Llàtzer, també les llàgrimes corren per les meves galtes, però és un plor amb esperança, amb l’esperança de tornar-nos a veure. Fins aviat, Marcos!
Jesús Úbeda
Traducció automàtica. Si hi veus un error, escriu-nos.