En Marcos era als Exercicis, l’únic que no era sacerdot, i m’havia impressionat molt la seva passió atenta i fervent per Jesucrist, la bellesa del seu «sí» a la vocació que començava a seguir després de llicenciar-se en Física. Irradiava una predilecció del Senyor, com Joan, el «deixeble que Jesús estimava», i transmetia a tothom aquest sentit de predilecció. Tots els testimonis sobre ell que ressonen aquests dies confirmen el que vaig sentir durant els Exercicis. La mateixa tarda del dia en què vam acabar els Exercicis, memòria de la Mare de Déu de Lorda, en Marcos entrava al seminari de Barcelona. L’endemà em va escriure un correu per donar-me les gràcies, per demanar-me que no anés mai a Catalunya sense que ens veiéssim i per prometre’m la seva oració pel meu ministeri. Però, sobretot, en aquell missatge m’explicava una petita experiència que havia viscut aquell matí i que presentava com a exemple de com traslladar a la seva vida diària un punt en què jo havia insistit durant els Exercicis: «Les seves lliçons ja m’estan acompanyant en les primeres dificultats del seminari. De cop les afronto amb una perspectiva més positiva; cal pregar perquè continuï així. Com en sortir de la dutxa aquest matí: només hi ha 2 minuts d’aigua calenta, i la meva habitació és el pol nord. Així que he sortit de la dutxa a les 6:45 del matí amb una primera reacció de ràbia, però en aquell moment m’he recordat de les «paciències» i m’ha vingut al cap aquesta paraula, com si el mateix Crist me la digués: «Però no desitjaves donar-me la vida? I això no forma part de la forma que se’t dóna per donar-me-la?», i ho he viscut amb gust». (12.02.2015)
«Però no desitjaves donar-me la vida? I això no forma part de la forma que se’t dóna per donar-me-la?»
Aquesta frase d’en Marcos, ara que, només nou dies després d’escriure-la, Jesús ha acollit misteriosament i totalment el do de la seva vida —al qual ja consentia en la banalitat gairebé ridícula de les circumstàncies quotidianes, com una dutxa freda—, m’acompanya contínuament i m’ajuda a tenir amb les circumstàncies una relació que en transforma el sentit i que em converteix, almenys com a contrició del cor per tantes, infinites circumstàncies, tantes trobades, en què m’oblido de veure i viure una ocasió per donar la vida a Crist, per estimar Crist, per deixar que Crist prengui la meva vida, no en somnis, sinó precisament en la realitat carnal de la vida. Aquesta frase revela, precisament com deia en Marcos, el secret d’una vida plena de gust: no perquè la circumstància sigui diferent del que és, no perquè l’aigua de la dutxa es torni calenta miraculosament, sinó perquè cada circumstància banal pot convertir-se en ocasió de compliment de la vida en el do al Senyor. El pensament d’en Marcos se m’imposa una mica com una «clau de transposició» de la vida del sant a la nostra vida. L’herència del sant que pot esdevenir més plenitud de vida per a nosaltres és el testimoni i el mètode de la seva ofrena. No estem cridats a imitar tot el que un sant va fer i va viure. Però hem de discernir, al centre de tot el que un sant va fer i va viure, el cor palpitant de la seva ofrena al Senyor, aquest petit o gran sí a Jesús que en cada circumstància, banal o tràgica, et pregunta a boca de canó: «Però no desitjaves donar-me la vida? I això no forma part de la forma que se’t dóna per donar-me-la?». Aquest impuls de la llibertat per amor a Crist dins la circumstància present és l’herència viva i vivificant dels sants que cadascun de nosaltres rep. És l’herència de Crist mort i ressuscitat que cadascun de nosaltres rep, i que cada membre de Crist continua transmetent.
Text original en italià
Marcos era presente agli Esercizi, l’unico non sacerdote, e mi aveva molto colpito la sua passione attenta e fervente per Gesù Cristo, la bellezza del suo «sì» alla vocazione che iniziava a seguire, dopo la laurea in Fisica. Irradiava una predilezione del Signore, come Giovanni, il «discepolo che Gesù amava», e trasmetteva questo senso di predilezione a tutti. Tutte le testimonianze su di lui che risuonano in questi giorni confermano il sentimento che avevo durante gli Esercizi. La sera stessa del giorno in cui avevamo finito gli Esercizi, memoria della Madonna di Lourdes, Marcos entrava nel seminario di Barcellona. Il giorno dopo mi ha scritto un messaggio e-mail, per ringraziarmi, per invitarmi a non mai andare in Catalogna senza incontrarci, per promettermi la sua preghiera per il mio ministero. Ma soprattutto, in questo messaggio mi comunicava una piccola esperienza che aveva vissuto la mattina e che lui presentava come esempio di trasposizione nella sua vita quotidiana di un punto su cui avevo insistito durante gli Esercizi: «Le sue lezioni mi stanno già accompagnando nelle prime fatiche in seminario. Di colpo le affronto con una prospettiva più positiva; bisogna pregare che continui così. Come uscendo dalla doccia questa mattina, ci sono solo 2 minuti di acqua calda, e la mia camera è il polo nord. Così sono uscito dalla doccia alle 6:45 del mattino con una prima reazione di rabbia, ma in quel momento mi sono ricordato delle «pazienze» e mi è venuta alla mente questa parola, come se Cristo stesso me la dicesse: «Ma non desideravi darmi la vita? E questo non fa parte della forma che ti è data per darmela?», e l’ho vissuto con gusto.» (12.02.2015)
«Ma non desideravi darmi la vita? E questo non fa parte della forma che ti è data per darmela?»
Questa frase di Marcos, ora che solo dopo nove giorni che l’aveva scritta Gesù ha accolto misteriosamente e totalmente il dono della sua vita a cui già consentiva nella banalità quasi ridicola delle circostanze quotidiane, come una doccia fredda, questa frase ora mi accompagna continuamente e mi aiuta ad avere con le circostanze un rapporto che ne trasforma il senso, e che mi converte, almeno come contrizione del cuore per tante, infinite circostanze, tanti incontri, in cui mi dimentico di vedere e vivere un’occasione per dare la vita a Cristo, per amare Cristo, per lasciare che Cristo prenda la mia vita, non in sogno, ma appunto nella realtà carnale della vita. Questa frase svela, appunto come diceva Marcos, il segreto di una vita piena di gusto, non perché la circostanza sia diversa da quello che è, non perché l’acqua della doccia diventa calda miracolosamente, ma perché ogni banale circostanza può diventare occasione di compimento della vita nel dono al Signore. Il pensiero di Marcos mi si impone un po’ come una «chiave di trasposizione» della vita del santo nella nostra vita. L’eredità del santo che può diventare maggior pienezza di vita per noi è la testimonianza e il metodo della sua offerta. Non siamo chiamati a imitare tutto quello che un santo ha fatto e vissuto. Ma dobbiamo discernere al cuore di tutto quello che un santo ha fatto e vissuto il cuore palpitante della sua offerta al Signore, questo piccolo o grande sì a Gesù che in ogni circostanza, banale o tragica, ti chiede a bruciapelo: «Ma non desideravi darmi la vita? E questo non fa parte della forma che ti è data per darmela?». È questo scatto della libertà in amore a Cristo dentro la circostanza presente l’eredità viva e vivificante dei santi che ognuno di noi riceve. È l’eredità di Cristo morto e risorto che ognuno di noi riceve, e che ogni membro di Cristo continua a trasmettere.
Traducció automàtica. Si hi veus un error, escriu-nos.
