Lectures: Is 58, 9b-14; Sl 85; Lc 5, 27-32.
«Ell, deixant-ho tot, es va aixecar i el va seguir». Potser hem escoltat aquestes paraules moltes vegades. Però mai no aconseguim desempallegar-nos d’una sensació de vertigen. Per què deixar-ho tot, d’una manera tan descarada? Què li deuria haver dit exactament Jesús a aquell homenet, quin gest, quina mirada el van portar a prendre aquella resolució en tan pocs segons? Molts detalls, que només satisfarien la nostra curiositat superficialment, se’ns escapen. Els evangelis són apunts per sostenir la fragilitat de la memòria, no l’informe d’un inspector. El nucli de la qüestió, però, és clar: el significat de la vida se’ns revela en pocs segons, en una decisió ràpida com un «sí, vull». Després el temps hi afegirà raons i sentiments a una decisió total i radical: però aquest impuls no deixa de ser necessari. Deixant-ho tot, que no vol dir deixant de moment el que estava fent, deixant a mitges la feina d’aquell matí, els papers i els comptes, sinó deixant-ho tot. Tot.
Tot, perquè la vida és vocació, la vida és resposta a un designi bo que algú més savi que tu ha pensat per a tu. La vida només es compleix quan és un sí, resposta a l’amor de Crist, duri el que duri: vuitanta anys, vint-i-tres com Marcos o unes poques hores, com Gonzalo. El valor de la vida no es mesura per la seva durada, perquè valor infinit vol dir valor a priori. Tu vals perquè ets estimat, no per l’èxit mundà del que fas, per la seva quantitat o durada.
Don Giussani, en un text escrit a finals dels anys cinquanta –tot just havia donat vida a l’experiència de Gioventù Studentesca, que després seria Comunió i Alliberament–, expressa d’aquesta manera el significat de la vida com a vocació: «Déu m’ha cridat del no-res. Entre els milers de milions d’éssers possibles, Ell m’ha escollit i m’ha cridat a mi. La meva vida està constituïda per aquesta crida. La meva vida continua perquè Ell continua cridant-me, impedint que torni a caure en el silenci del no-res del qual vaig ser tret. La meva vida és una Veu que em crida, la Veu potent d’Aquell a qui es deu tot el que existeix»1.
Sens dubte tenia al cap el poeta italià Giovanni Pascoli. A classe Don Giussani utilitzava aquest poema per explicar la vocació: Hi ha una veu en la meva vida / Que percebo en el punt que mor; / Veu cansada, veu perduda, / Amb el tremolor de la palpitació: / Veu que acudeix anhelant, / Que al pobre pit s’aferra / Per dir tantes i tantes coses… 2.
Hi ha una veu en la meva vida. Ho vulguem o no, l’escoltem o no, estem aturats o atents, distrets o cansats, hi ha una iniciativa que arriba abans de les nostres iniciatives. Per aquesta raó Don Giussani arriba a concloure en to lapidari: «La meva vida és una resposta obligatòria a aquesta Veu que em està cridant»3. Imbuïts pels criteris del món, cada vegada que sentim «obligatori» pensem de seguida en alguna cosa negativa. Però Déu dona als conceptes el seu autèntic significat: per a Ell, l’obligació no és constricció sinó més aviat el contrari: l’exaltació de la meva llibertat i la seva plenitud. Déu només pot indicar el millor, el que ens fa créixer. Mai no se li acudiria demanar-nos alguna cosa que només respongués en part al nostre desig, o que estigués decididament en contra de la nostra felicitat. Déu pensa en la totalitat. Resposta obligatòria no vol dir que et privi de la teva opinió, talents o inclinacions (ben sabem quan preciosa és la nostra llibertat als seus ulls!), sinó que és obligatòria perquè determina el camí que Déu ha escollit per a tu, i no un altre. Podria haver escollit moltes formes… i tanmateix te’n proposa una. Resposta obligatòria perquè, si la rebutjo, no seré feliç. La vocació és resposta obligatòria perquè ningú millor que Déu sap com portar a plenitud el que tu ets i desitges, encara que la forma no sigui la que tu triaries, les circumstàncies no siguin les que tenies al cap. Ho dic perquè de vegades, després d’acceptar la proposta del Senyor, ens escandalitzen les conseqüències més prosaiques d’aquest sí. Els petits dubtes enterboleixen l’entusiasme inicial, fins al punt de fer-nos pensar que ens hem equivocat, o que s’ha equivocat Déu. Per comoditat, arribem a justificar moltes coses… En canvi, la vocació viscuda amb senzillesa i radicalitat obre l’horitzó, exalta i amplia –com diu aquella preciosa expressió de la litúrgia– allò que per pudor «l’oració ni tan sols no gosaria demanar».
Ara entenem en profunditat el que l’Evangeli relata de manera molt escueta. «Ell, deixant-ho tot, es va aixecar i el va seguir». Una fracció de segon, sense parpellejar. La vida es decideix així, en una cosa que el món qualificaria d’inconscient i agosarada. Però per al cristià, fills d’un Pare bo i no de les nostres forces, aquest sí és la condició necessària, obligatòria, per créixer. El que Jesús va proposar a Leví fa dos mil anys succeeix a cadascun de nosaltres, va succeir a Marcos, i avui donem gràcies a Déu perquè el veiem realitzat en ell. En la seva carn, en el que ens ha donat no perquè ell sigui millor que nosaltres, sinó perquè s’ha deixat envair per aquest sí, per la vocació.
En la vocació es donen cita el desig de l’home i la proposta de Déu. La promesa de totalitat, de felicitat plena, es vislumbra en la carn concreta de petites o grans decisions, persones i circumstàncies que esdevenen tots factors d’una única vocació, és a dir, del desig que Crist té d’entrar en la meva vida i plasmar-la com l’havia pensada en l’eternitat. Però per a això necessita la meva col·laboració.
Amb aquesta missa posem de manifest un altre aspecte molt important: la nostra presència és la demostració que el sí a la vocació és fecund. Aquí hi ha bastantes persones que no han tingut tracte personal amb Marcos i que, tanmateix, han vingut aquest matí atretes pel seu sí. Perquè no és cert que els qui ens han deixat només viuen en el nostre record, com de vegades se sent dir als funerals: els qui ens han deixat viuen sobretot en el sí a la vocació i en el sí al present que ens han ensenyat a estimar. Si no fos així, la vida seria inútil, sense raó de ser. I si aquest matí aquí hi ha un poble és perquè el sí de Marcos és el mateix que podem pronunciar també nosaltres.
Penso especialment en Itziar i Paco, en el seu desig de paternitat que Déu ha complert de manera inesperada i no menys veritable. Com tots intuïm, quan Déu pensa la vocació dels fills –compte, no em refereixo a la vocació a la vida religiosa, sinó a la vida com a vocació, a allò que cadascú de manera singular està cridat a ser i a realitzar en la història–, la vocació d’un fill suposa un salt qualitatiu en la vocació dels pares, una aprofundiment que no és cap altra cosa sinó el desenvolupament del que Déu ja havia pensat des del principi: un designi de bé. Ara la vostra casa oberta, la vocació a l’acollida que la vostra família està vivint us fa cada dia més pares de Marcos, perquè sou pares del que el Senyor està suscitant a l’Església a través de Marcos, i el que Déu està suscitant… som nosaltres. Ara bé, si d’aquí a uns anys algú, veient-se obligat a escriure uns apunts sobre la nostra vida plena de contradiccions, pogués dir el mateix de la nostra relació amb Crist: «Ells, deixant-ho tot, es van aixecar i el van seguir».
1. L. Giussani, Vida com a vocació, a Portar l’esperança (Llevar la esperanza). Primers escrits, Encuentro 1998, 175.
2. G. Pascoli, La voce a Canti di Castelvecchio, Milà 1968.
3. Vida com a vocació, 175.
Traducció automàtica. Si hi veus un error, escriu-nos.