Ell acollia tot el que era la meva vida.
Amb aquesta frase resumeixo qui era en Marcos per a mi. M’he commogut.
Un dia vaig exposar el meu desig i el meu dolor en el que per a mi era Escola de Comunitat, en un correu adreçat a tots els que aleshores érem universitaris, i en Marcos va respondre, em va dir de trobar-nos, que li interessava tot el que jo deia allà i que volia viure-ho amb mi. Després de la trobada em va dir: «hi ha amics que se’t posen al davant i d’altres que un tria, vull ser el teu amic»
Mai més no m’ha deixat.
L’amistat amb ell va començar per un amor cap a les meves exigències últimes de cor.
En Marcos estimava el meu destí gairebé més que jo, la meva vida present, fins i tot volia conèixer les persones que en formaven part, les estimava, les mirava amb una tendresa d’un altre món.
Amb en Marcos no ens escrivíem cada dia, però cada missatge tenia un contingut gran, des d’un «com estàs?» però d’aquests de veritat, fins a algun fragment d’un salm, d’una carta o de l’Evangeli que l’havia commogut, despertat, i on es reafirmava la seva passió i el seu amor per Crist com a destí de la seva vida.
En Marcos volia el meu destí, els seus missatges i les trobades amb ell n’eren reflex; en Marcos exaltava el meu cor i la meva necessitat de Crist, i a través d’ell he descobert més la naturalesa de l’amor de Crist cap a la meva persona i la meva vida. Era Crist que em deia: «Ei! Sóc aquí, no ho oblidis».
Amb aquesta consciència he estat més valenta a l’hora de prendre decisions en la meva vida, no deixant que m’envaís el vertigen ni la por a la soledat, sinó apostant per la meva felicitat perquè Crist existeix.
Per a mi, la consciència que en Marcos segueix viu coincideix amb el moment en què torno a reconèixer el Senyor en la meva vida, quan topo amb algú que em mira com era mirada, estimada, per en Marcos. Aleshores redescobreixo com la Seva excepcionalitat continua present en aquest món, m’adono que la persona d’en Marcos era instrument d’un Altre per arribar a mi en concret.
De vegades ploro o sento vertigen pensant que en Marcos no és aquí. Que mai no tindré les seves abraçades enormes, que mai més no el veuré aquí; em quedo atrapada en una imatge del passat, en un mirar el fet del que ha passat com un menys perquè el cos d’en Marcos no passeja pels carrers de Barcelona.
Demano al Senyor, i també pregunto a en Marcos: On ets?
Per gràcia, sent fidel a la meva experiència, a la meva història, arribo a la veritat que en realitat jo no enyoro en Marcos, o que la felicitat de la meva vida no depèn de si me’l torno a trobar en carn i ossos per aquí; jo qui enyoro és Crist, de qui mendico és del Seu amor.
M’agradaria acabar amb aquest missatge que em va escriure en Marcos i que m’acompanya dia a dia:
«Encara que la teva mare t’oblidi, jo no t’oblidaré, diu el salm. Fins i tot si em perds a mi, Inés, tens l’Amor de la teva ànima, que és Crist»
Inés Agustí
Traducció automàtica. Si hi veus un error, escriu-nos.