1 CARTA
Enviada des d’un teclat sense accents
Salutacions des de l’Índia!
Anem embolicats de temps aixi aprofito per deixar-vos anar la parrafada avui, i ja us anirà explicant-nos més detalls.
Arribem dimecres a la nit, i tal com arribem ens comprem taxi de prepagament per l’aeroport. En sortir en buscar-los vam veure un cartell “prepaid taxis” i vam ser, però no era més que 30 indis esperant clients. Aixi trenta tios estaven discutint en bengal’i de fer amb nosaltres i ens sense assabentar-nos de res, cagueu-vos perduts. Era de nit però hi havia una mica de llum pels carrers, i l’emoció inicial per estar en un país exòtic se’n va anar convertint en impressió. Fa una pesta tremenda, la ciutat està plena de brossa i no hi ha edificis que mesurin mes de 15 metres. En estar tots que mig cauen, no hi ha ningú que visqui a casa seva, tots viuen al carrer tirats, repartits per les voreres, damunt de cotxes i sempre envoltats de mosques. Sembla (sobretot a les nits) que tots són morts.
Al dia següent ens despertem a les 5 per anar a missa de 6 a “mothers house” que és la “seu” de les germanes de la caritat, lloc on està enterrada la mare teresa. El recorregut el vam fer caminant, i va ser tot un passeig de quinze minuts en silenci. No exagero si us asseguro que tota l’estona fa olor de merda, escombraries, podrit i fritanga de les coses que es cuinen, i marea que et cagues. Hi ha fuites d’aigua amb què es renten per les mates. I tots es netegen només aixecar-se. Feia vergonya passar per aquí, d’una banda, els rics passejant pel seu carrer, i ells clarejant com cada dia envoltats d’escombraries. No deixen de mirar-nos, sobretot si anem amb noies, i no deixa d’intimidar molt la seva mirada, és com si estiguessin cridant per dins però ja no ho traguessin, com si ja s’haguessin rendit de tot, ja que neixen viuen i moren a la carrer. Tots els llocs de menjar són de 2×2 metres, en una mena d’armaris que s’obren als costats dels carrerons on hi ha els indis venent fregits rars.
Definides les olors i mes o menys el que es veu, ara la banda sonora: corbs i motos, no hi ha més, les motos i els taxis, que a espana portarien a 2 o 3 persones porten aquí a 10 el menys i furulen a tota llet. Com que no hi ha gairebé policies i no hi ha llei de trànsit, es tracta de la llei del “que té més collons i s’aparta més tard” i apuren que fa por, no pots treure el cap per la finestra per si et donen. Els homes caminen amb faldilles i les dones estan tota l’estona pendent dels nens, que solen anar despullats. Són de national geograpic total, bruts, amb cara empanada, descalços i demanant diners. I després tot gossos abandonats que urguen per aquí amb cara de malalts.
No només és un tema de pobresa, hi ha aquí un problema cultural, són bruts i descurats i es despreocupen de tots, cadascú va a la seva bola. No deixes de veure nens abandonats per aquí, i de vegades algun cadàver per terra, ja ningú no li importa, a ningú. Us prometo que la seva mirada és un drama. Només et sinríen si són venedors, la resta del temps et miren amb cara zombie total. És trist el panorama, molt trist. Porto 5 o 6 dies aquí, i no t’hi acostumes a res, ni l’olor, ni el panorama, perquè sempre hi ha una mirada matinal que et treu la ximpleria de cop.
Estem dormint en una casa de jesuïtes que ens han acollit. Les habitacions són dos llits de metall amb coixins que semblen pedres, i un ventilador, que creure’m, és com un hotel de 5 estrelles per aquí. l’olor i es pot sobreviure de nit. samarretes.
Us explicarà més coses del panorama quan arribi però us podeu fer a la idea.
Som un grup de 24, gairebé tot dones. La malloria del grup són alumnes del meu oncle, gent de valència i castelló molt maca. Com deia vam anar a Mothers House, i ens vam quedar de pedra: al mig de la ciutat del caos, la pobresa i la malaltia, elles tenen una casa gran però humil, molt cuidada. Això és un tret comú a totes les cases de les monges, estan molt cuidades i estan contínuament netejant-les. A les 6 vam fer missa amb elles, i per la finestra se sentia tot el cacau de xiulets i corbs, però tot i així, les cançons que elles feien se sentien i eren tremendes, molt boniques. Sorprèn com s’alaba la seva obra, i al cap ia la fi es tracta d’un punt de 40 mongetes que es reparteixen la feina i la cura de les cases d’acollides. La malloria de metre i mig i mallors, però les saluden amb un respecte que sorprèn.
Tenen 5 cases repartides per la ciutat on s’aculli persones amb malalties diverses. El primer dia ja ens van assignar casa. A mi m’ha tocat una casa que està aquesta als afores de la ciutat amb altres 9. Hem de agafar el tren i una taxi cada dia, i en 2 hores arribem. La nostra casa és Kirk Angola, i és de tuberculosos. És una casa preciosa, amb un jardí molt bonic. nAvui per exemple ha estat un dia de treball intens. M’ha tocat netejar alguns malalts, la malloria esquel’etics i paral’itics. No és fàcil, al principi fa força fàstic, tal com, perquè l’habitació de les dutxes fa olor de merda que et cagues. Molts pixen i caguen a terra perquè no s’estenen drets, i cal netejar-lo. I després cal mullar-los, fregar-los en sabó, assecar-los, vestir-los, cadira de rodes i al jardí.
Quan m’han ficat a llavar-los s’em quedat sense respiració, però un Nepal’i ha estat pencant amb nosaltres ensenyant-nos com es fa, i hem al·lucinat. Els tractava de manera impressionant. Es veia com els volia. Els netejava fins i tot les ferides. Després hem parlat amb aquest i hem al·lucinat. La mare teresa ho va recollir. Era paralític, ia poc a poc s’ha anat guarint i recuperant moviment. Li hemops dit “perquè ets capaç de fer això? perquè ho fas?” i el tio ens diu “perquè a mi m’ho van fer”. És una novetat tremenda el que suposa l’acollida de les monges, només comencen a mirar-se d’una altra manera si entren en una d’aquelles cases, i se’ls vol. No exaixo si dic que les monges són un món a part en aquesta ciutat. La bellesa que necessitem veure per no cagar-nos al dia a dia aquesta a les cases d’acollida de les monges. Aquí la mirada és una altra, és de tendresa, preocupació, i alegria. Tots et saluden a dins amb un “jiesu pronom” o alguna cosa així, que és “hola en crist” més o menys. Els que fa temps que són a la casa són diferents, et parlen de mare teresa amb una alegria tremenda, i s’encarreguen dels altres a fons. He estat cuinant amb ells i són maquines. M’han dit una mica dels porcs (tenen uns quants a la casa), i em temo que és una mica de matar-ne un, espero que no me’n lliguin. Com que estic amb els homes veig poc les monges, però són els mateixos “pacients” els que es cuiden entre si. Sé que em repeteixo, però en veure l’inutils i lents que som, valke mes la pena fixar-se en com treballen i cuiden els altres. El contrast amb com et miren fora de les caases fa més potent la mirada de la gent de dins. El que fa que t’estimin.
En estar tanta estona junts, el grup de 10 ens estem fent molt amics, estem el meu oncle, la mires, l’alex, la marta. javi garcia, carlos, i tres de valència. Ahir vam descansar i va ser un espectacle, Yago insistia que alex i la mires expliquessin la seva història als altres, i vam acabar parlant durant gairebé 4 hores, a l’únic bar amb cervesa i aire condicionat de calcuta, explicant-nos com viu cadascun fe. En Carles i aquestes 3 noies, s’estan enganxant amb nosaltres molt, i estem passant-ho d’allò més bé, i dient molt.
Flipareu amb tot el que li està passant a alex per aquí, és un descojone constant, quin personatge.
A les tardes resem amb elles i descansem una mica. L’oració es torna bàsica aquí. De totes maneres m’està costant l’oració. Em quedo sense paraules quan entro a la capella de mothers house. Porto un cacau a sobre terrible. Aprofito per parlar cada nit amb el meu oncle per parlar de com estem, i per donar claredat al dia. Perquè de veritat us dic, ni veure miracles m’està sent “suficient”, trobo a faltar ser més conscient que Déu m’estima, tal qual, espero que se m’entengui. Ho noto en com estic a les tardes, com a impacient, rondinaire i seriós, em descobreixo tan necessitat de l’amor que passa amb les mongetes com la gent de les cases o el carrer. Potser gràcies a això, les converses amb el meu oncle esdevenen més potents. Aquesta sent interessant veure com la única manera de descansar dels meus “menjars d’olla” i les meves preocupacions és quan em mesuro amb el meu oncle. Se m’e torna necessari quel l’aculli cada dia com estic, i ho fa.
Us comptaria mil i una coses més, però això és el primer que se’m ve al capdavant en un civer de 10m quadrats, amb indi indiu i que fa pudor mal enganxat a la meva esquerra. Demanar molt per mi, perquè això m’ajudi a créixer encara que sigui una mica en la fe, perquè sinó no valdrà a la pena el viatge. Una abraçada a tots!
Hem conegut i parlat amb uns quants, John, winsten, niami, milan, mjumbanem…
2 CARTA
> Salutacions de l’índia!
> Moltes gràcies als que m’heu contestat, no tinc gaire temps aixi us envio ia una altra parrafada.
> Després del que us explicava vam estar un parell de dies més a la casa de tuberculosos, hem conegut un dels “nens de mare teresa”. són tots o erfans recollits per la mare teresa, ara en té 38 i treballa a la casa de tuberculosos. No calla, no para de parlar de la bíblia, sap més que tots nosaltres junts. Parla de “la seva mare” i ens explica cada cosa que li va dir, com l’educava, com li buscava escola. Us comptarà amb més detall perquè no té malbaratament. Però és que la xixa és amb una altra cosa.
> Una monja de mother house se’ns va acostar l’endemà per proposar-nos alguna cosa a 7 de nosaltres, el tema era anar a una leprosèria que és als afores de calcuta, a 5 hores amb bus, per treballar de voluntaris , dormint i menjant clar. Quin dia quan ens ho va dir, tots cagueu-vos perduts per decidir qui anaven. Anaven caient com a mosques. Al final vam ser Alex Silvia, tres de valència, la Greta i jo. No dorm’i aquella nit, m’imaginava el panorama com a peli de terror, amb les “pells penjant i tal”. I cada cosa que ens explicaven complicava les coses: que si és més o menys és a la muntanya, on hi ha molta arania i serp…que si se’n va la llum cada dos per tres i cal anar amb espelmes…Enfin , alex i jo ja ens imaginàvem les nits per aquí, amb zombis passejant per la finca. També ens van explicar que era una finca del cop’on, bonica i que hi havia una monja espanyola! Així que ens animem.
> A les 4 del matí dret, per agafar l’autobus i per a ja. Coniazo de viatge total, però bé, a mesura que arribàvem cap a menys calor i humitat, i menys soroll per fi Arribem a això de les 10 de la maniana i ens esperava un novícia filipina molt maca en una ambulància per emportar-nos. El poble és Assansol, però la casa és a una hora amb cotxe. Ella ja ens anava tranquil·litzant “els leprosos no són com els de les pel·lis”. I res, passem per una escola d’aquí al costat per recollir la monja espanyola, que estava amb dos nens de la casa “ex leprosos”, intentant aconseguir una entrevista a l’escola per ficar-los. Van entrar ella i dos nens a l’ambulància i res, 1 hora parlant amb ella. Un santa, tal qual.
> Es diu Sister Maria, després descobrim que es diu “lola”. Des que entrem a l’ambulància fins que sortim de la casa, l’hem vist amb un somriure d’orella a orella. La seva acollida a la casa ha estat tremenda, sempre pendent de nosaltres. Tal com en començo a parlar-nos del centre, us explico. És una finca enorme, de potser un 1 km d’àrea, té 8 blocs d’acollida a malalts de lepra, 4 homes i 4 dones, després una casa per a nens i una per fer classes a gent del poble, són força autosuficients, amb gallines , plantacions d’arròs, vaques… Després aquesta la casa de les monges amb la cuina, la capella i altres. De seguida es va posar a explicar-nos la història dels xavals que van entrar a l’ambulància, coses tremendes. El primer es diu Bisu, abandonat pel seu pare, alcohòlic, l’acusava d’haver matat la seva germana petita (el seu pare) i li pegava, després santu, només va dir que era un leprós abandonat. Aquests dos nois portaven potser 12 anys a la casa i 3 amb lola. Després ens va explicar de Gudu, i aquesta història ja és massa: pare alcohòlic de nou, abandonat a la selva i fet esclau(!!!), més tard lepra, i ara està curat i treballa a la leproseria per a la monja. Ens explicava que estava intentant aconseguir ingressar els dos xavals a l’escola i aconseguir corrent per a la casa de Gudu, que ara està casat i té 4 ninias.
> Bé, ja ens vam quedar més tranquils, de seguida ja ens vam posar a explicar-li que estudiàvem i tal i res, vam arribar. Ens vam anar al bloc principal, hi havia els homes i les dones a mig rosari, ho fan tots els dimecres a les tardes, i ella ens anava traduint les intencions que anaven dient els leprosos. 1a intenció tal com arribem: pels voluntaris i les seves famílies, que siguin feliços. L’Alex i jo ja ens miràvem com al·lucinats. A partir d´aquí ha estat un desfasament, tot eren somriures, tot. El menjar genial, dormim genial, ens han cuidat més del que hem pogut fer nosaltres, feia vergonya.
> El dia a dia era aixecar-se a les 6 per a missa i horacio, esmorzar, ia les 8 a pencar. Teníem dues opcions, cures (netejar les ferides als leprosos…) i neteja. Jo no tinc estomac aixi neteja. alex i una de valència es van apuntar, i ens vam posar a treballar amb Bisu, Gudu i Santu. El treball era cansat i dur, però ha estat una gràcia. No deixa d’al·lucinar-me que un gran gest d’amor és netejar per als malalts. Ho notava perquè aquests tres que us dic, em corregien cada 2 minuts, sobre com fer les coses, dedicar-los més temps, posar bé la sabana…enfin, era una passada treballar amb ells. Són gent molt diferent del panorama d’aquí, molt diferent, miren permanentment la lola com una mare, i és que és així, els vol un munt. Enfin, que vaig estar traient terrànies i canviant llençols 5 dies, i sobretot veure aquests tios ha estat un regal. A mesura que porto temps treballant, tot i que no és com jo esperava (m’imaginava recollint gent del carrer), estic fent-ho amb més gust, cada vegada més conscient del “tonto” però alhora grandiós que és deixar les coses boniques, alguna cosa permanent a les cases de les monges.
> La relació amb aquests tios era una passada, a riallades tot el dia, ia vegades converses (dins de l’entesa) serioses. indis: “és curiosos, nascuts en països molt diferents, històries molt diferents, caràcters llengües i tot diferent, però l’únic que permet la relació que tenim entre nosaltres i l’únic que ens ha bastat a ells i nosaltres a la vida, ha estat la trobada amb algú que ens estima”, en ells la trobada amb aquesta monja. Us contaré més d’aquests quan arribi, però bé, unes màquines.
> Els leprosos no són com creiem, ara si, a la casa escassejaven els dits i les mans, la lepra ataca els nervis perifèrics, i els insensibilitza(eeeeei), provocant ferides profundes que acaben destrossant mans i peus, assequi gairebé tots mancos, els més greus tenien la cara feta un mapa, però eren pocs. A les tardes cantàvem amb ells, intercanviant cançons en espanyol i indi o bengal’i, i tots toquen instruments de percussió, panderetes, tambors i altres, era gairebé còmic, però una passada. La monja ens explica que no tants es bategen , però que al llit de mort, gairebé tots. Aquesta és la primera cosa que em va sorprendre de la monja, els volia per igual a tots, sant es batejà però bisu no, i com a fills seus, no tenia preferència per cap. Una altra cosa que encara era que els blocs de casos “menys greus” havien de renovar-se setmanalment, cosa que implica fer fora gent, i segons sembla és un drama. Em va sorprendre que coneixia tots els malalts, quan apartentment és més fàcil no relacionar-te amb ells, per no patir el dia que toca fer-los fora, però aquesta monja no té por de la n’a.
> Us explico més d’ella perquè no té malbaratament: És madrilènia, estudi a salamanca, i era una festera que et cagues: “quin canvi, ara em desperto a l’hora que em ficava al llit” ens deia. Es va convertir en el camí de Sant Jaume, va tenir la relleu de nuvis, i és mèdic. La van destinar aquí en pla sorpresa. No para de riure’s, i et pregunta mil i una coses sobre la teva vida. La millor monja de totes, i és espaniola, és clar que sí. El millor de tot és que era una monja absolutament Humana, de fet més que nosaltres. La resta de monges sembla que com que han estat unes “soses” tota la seva vida, estaven destinades per a aquesta vida, però ella trenca els esquemes. Dues coses ximples pel que ho dic que és humana, una perquè recordava amb una mica de nostàlgia “les cervesetes de les tardes” de madrid, i una altra és perquè ens explico que va ser un voluntari mèdic francès, i li va semblar molt atractiu, i ens explicava com li anava dient a Déu: “Sènior, no sé perquè em poses aquest aqui, ja ho descobriré, però jo m’he enamorat de Tu”.
> I he qui el millor d’ella, parlava contínuament del “seu marit” i al principi no ho vam entendre, ia poc a poc vam descobrir que parlava de Jesus. Era una passada, com si hi hagués un tio assegut al costat d’ella en tot moment, cada cop que ens explicava una anecdota de la leproseria o de la seva vida, anava interrompent el relat amb el diàleg que tenia amb el seu marit. I ens deia: jo sóc una dona que necessito palpar, i sempre els exigeixo al meu marit, sènior o ets concret i palpable, o no et veig”. Era una passada, quan ens visitava a les nits a la nostra casutxa, omplia la habitació, li crivellem a preguntes (la teva història? perquè aquesta relació tan estreta amb Déu? Veure Crist en els neferms? Com és això?. p[ersones que et deixen sense paraules. Una santa. aquest sopar que quan estàvem amb la monja, QUE SANT!, que atractiu és una persona tan propera a Jesucrist!
> Per mi aquests dies han estat grans, a les nits comentava amb Alex que tal el dia, i llegim l’evangeli, i pensar amb què coses havien passat durant el dia ha llançat la nostra relació aquests dies, i els ha omplert de petició. Després veure aquesta monja, i sobretot “els seus fills”, que eren miracles amb potes, m’ha fet veure com poderós és Déu, no té barreres, ho pot TOT. Només necessita persones per entrar en aquest món, i amb aquesta monja és evident.
> Com an’ecdota, que he tret arròs, i el millor: vaig descobrir que al poble del costat juguen partits de futbol, i sempre he volgut jugar envoltat de negrets com “Thierry Henry” en un anunci de Pepsi, doncs bé, així ha estat, l’heroi del poble marcant gols, tinc les potes destrossades perquè juguen sobre pedra i descalços però ha valgut la pena jajajaja.
> Tinc molt de temps per pregar, demano per l’escola de Luis, la feina de Suca i mil coses més, però enviar-me cosetes i demanar-vos per vosaltres. Una forta abraçada a tothom.
