2012
Estimats cosins, una amiga em va aconsellar escriure el que han significat per a mi aquest Nadal, i és tan gran el que Déu fa en mi que he de compartir-ho.
La relació que ha sorgit amb el Garci ve de menys d’un any, de fet el vaig conèixer fa uns 6 mesos. Des de fa 3 m’acompanya amb totes les coses que em van passant, el veig periòdicament, i sempre que trepitja Barcelona té un moment per a mi. L’últim cop que el vaig veure abans de Nadal jo estava torbat per un assumpte, i al mateix aeroport, després d’acompanyar-me amb cadascuna de les coses de què li vaig parlar, em va mirar amb una tendresa immensa i em va proposar estudiar amb ell a Arizkun, en un convent de monges de clausura perdut per Navarra. Aquell mateix dia em va fer una abraçada enorme i em va dir: “És un plaer estar amb tu, sempre ho és”. Aquella mateixa nit quan tornava al cotxe pensava: “Quantes persones m’ha donat Déu per acompanyar-me? Quants adults m’ha posat per estimar-me? Com pot ser? Potser ho mereixo? he imaginat mai que Déu em pogués donar tant?
A les tres setmanes vaig comprar el bitllet per a Pamplona, i als dos dies de comprar-lo, havent-li avisat a Garci, ens envia un mail a tots els que anàvem dient que no hi pot anar ningú, que ha emmalaltit una monja i que no volen que vagi ningú excepte Garci, ja que necessiten un capellà al convent aquestes mateixes dates. A mi em va dir que les monges em deixaven anar perquè ja tenia el bitllet comprat.
El 30 al matí agafava el tren cap a Pamplona, i pensava: “t’adones, ets l’únic que estarà amb ell, l’únic” era inevitable pensar ja de primeres que jo havia estat escollit.
Vam estar passejant per la ciutat tot el matí. Vam entrar a diverses Esglésies i després vam agafar el cotxe i vam anar cap al convet. Ja al cotxe vaig aprofitar per crivellar-lo amb totes les coses que em passaven, sobretot li explicava que estava molt content, agraït per les coses que m’estan passant però també li vaig explicar les meves dificultats. D’una manera molt directa m’acompanyava amb cada cosa que li deia, i insistia amb tot allò que li explicava: “paciència, només Crist respon a això”. Gràcies a Déu vaig tenir diversos dies per donar voltes al pot al que em va dir.
Arribem al convent, fred gèlid pels passadissos, monges molt velles, i sobretot ni un sol bar a tot el poble. Vam arribar cap a les cinc de la tarda, vam estudiar fins a les 7 i després vam resar davant del Santíssim (exposat tot el dia a l’Església del convent), jo vaig aprofitar per pensar en tot el que m’havia dit i per saludar el Cap, demanant-li que es fes palpable aquests dies. em va explicar quin era el seu horari i ja em vaig caure una mica: 7 en peu, dutxa i pregària en silenci a l’Església fins a les 8.30 que hi ha missa, després esmorzar i “super-estudi-cul-clavat-en-cadira-gairebé-sense-respirar” fins a la 1.30, dinar i després de dinar passeig per la muntanya d’hora i mitja fins a les 3.30-4, estudi fins a les 7, a les 7 oració de una hora i vespres amb les monges i a les 9 sopar, després estudio o peli en funció del cansat que estigui ja el llit. Evidentment em va dir que jo podia fer el que volgués.
A partir d’aquí els dies han estat una aventura, us hauria d’explicar cadascun perquè no han deixat d’estar plens de la intensitat que demana el meu cor. He estat tota la setmana mirant-lo, com un nen petit que mira el seu pare perquè admira com fa cada cosa que fa, com mira, com estudia, com resa. És probablement el que més he fet, mirar-lo i fixar-m’hi.
En aquestes dates, si us heu fixat als evangelis, tots relataven com els deixebles acudien a Sant Joan Baptista i li preguntaven “on és el messies?”. Amb aquesta mateixa pregunta deia jo cada dia. “Senyor, ets concret? Ets capaç de complir el meu afecte? Em sorprens dia a dia?” i aquestes preguntes han omplert el meu pensament, cada cosa que fèiem, cada conversa, les passejades, mirar els núvols, prendre un got de vi, pregar o llegir el que ell em proposava llegir, tot amb la inquieta i desperta pregunta d'”on ets senyor? Perquè et busca tant el meu cor?
I a si mateix ha passat el mateix, exactament el mateix que succeïa en els evangelis següents, Joan i Andreu coneixen Jesus i queden AFERRATS per la seva presència, de per vida, ha estat veritablement d’Un altre món el que ha passat. Garci m’ha mirat al llarg d’aquests dies amb els Seus ulls, amb una tendresa que només puc atribuir al que vaig conèixer fa uns quants anys i em segueix sorprenent, a aquell que em truca a cada instant a les “punxades” que noto al meu cor . La preferència de Garci per mi, la immensa preferència de Garci per mi, és per a mi la forma de què se serveix Déu per estimar-me, per cuidar-me i acompanya’m en totes les coses que conté la meva vida. No puc definir què ha passat aquests dies. El senyor l’ha pres amb mi, m’ha conquistat completament i no em vol deixar anar, i la meva vida llavors i ara només respira i només es troba en pau en el diàleg inevitable amb Aquell a qui m’empeny el meu cor, a cada miser instant! Han estat sorprenents les passejades, mirar la muntanya, el silenci a la muntanya, tot convidava i obligava que el cor preguntés “També aquí em sorprens Senyor? També aquí conquistes el meu cor?”
Totes les nostres converses han estat plenes d’aquesta intensitat, menjar, llibres, història, ciència, amics, viatges, res a fora. Però sobretot hem parlat de l’Església, dels sants, dels deixebles i de la Mare de Déu. He pregat amb cada una de les oracions que resa i he seguit atentament cada missa aquests dies i després m’inchava a preguntar-li: “que diu aquest salm? que significa aquest gest que fas?” i de mica en mica, dia a dia els salms de “les hores” m’han sorprès com les paraules més apropiades que hi ha per resar, i cada oració m’ha sorprès perquè eren el que el meu cor cridava. Des del magnificat, l’àngelus, el Te Deum, totes aquestes oracions eren la poesia més bonica que podia oferir al meu cor. Graci ho expressava així citant Sant Agustí: “Reguem Déu amb les paraules que Déu ens dóna”
Però sens dubte, el millor si encara és possible d’aquests dies va passar al quart dia de ser-hi. Vam estar estudiant com a campions, després ens vam inflar a parlar de mil i una coses i vam riure un munt. Feia un dia esplèndid i vam fer un passeig de 2 hores perduts per la muntanya. A la tornada, estudiant jo pensava: “Es pot demanar més a la vida? Potser em falta alguna cosa?” i van passar les hores volant. A això de les 7 ell es va aixecar i li vaig preguntar estranyat: “on vas?” i em va dir “a pregar”, eren les 7, quedava una hora per a les vespres. I jo pensava, “a què? si ha estat un dia esplèndid, no es pot ser més feliç!”. Al cap d’una estona vaig baixar jo i em vaig posar al costat. Em vaig fixar en ell i tenia un gest molt curiós, estava molt encongit, amb la cara seriosa i de genolls mirant cap al Santíssim, com si fos un home que està patint molt o que està a punt de morir i resa desesperat, en una paraula, tenia un gest de dependència. Jo com us deia no estava ni resant, estava distret. I vaig pensar “com pot ser? però si aquest tipus és enorme! té respostes a tot, ho ha viscut tot! Perquè resa així?” i aleshores em vaig adonar que sens dubte el secret de Garci no és més que aquest, que depèn més que jo! que depèn cada vegada més, que cada matí, cada migdia, cada tarda i cada nit depèn del! i llavors vaig resar: “Senyor, jo vull dependre així, tant com ell”.
L’endemà em vaig despertar cansat, distret, rondinaire i mandrós però vaig baixar a pregar igual, i quan em vaig posar a l’Església a pregar pensava “com pot ser? perquè estic així de fastiguejat, amb la de coses que m’estan passant? s’ha anat tot en orris?” i de seguida vaig caure en el que vaig pregar la nit anterior i em vaig quedar de nou sorprès i vaig dir al Cap “un dia has trigat Senyor, un dia has trigat a contestar-me i fer que encara depengui més de tu”. Des d’aquell dia, notar el meu cor sagnant, adonar-me del que desitjo, descobrir “la famosa tristesa” que omple totes les coses no és més que Jesús picant a la porta fent-me més seu a cada instant. Ara és per a mi inevitable descobrir-lo “en el més profund del meu ésser” anomenant-me i dient: “vull que recuperis el diàleg amb mi”, una cosa “més íntima que jo mateix”.
He vist el mateix rostre de Crist, la tendresa amb què Déu estima, he vist com m’estima i em fa vertigen, perquè tant! perquè jo! perquè!?! si ni tan sols sóc capaç de demanar-te tant! Déu em prefereix, i en paraules de Giussani, em prefereix “perquè sóc res, perquè sóc com aquesta noia de Natzaret de 15 anys, res, o com el seu marit, un home ple de dubtes, confós, humil, fuster, res”.
La vida que hem portat aquests dies, d’estudi, conversa i sobretot pregària, és l’única que permet respirar el meu cor, perquè una força que no és meva em demana i em demana i em torna a demanar que resi, que el busqui, que li parli. La vida de pregària que portàvem l’entenc en aquesta frase de Giussani que parla de Maria: “Aquesta familiaritat adquirida amb la immensa pertinença que el constituïa, l’ha fet immediatament capaç de percebre els signes de la proposta;
Ara que he tornat a barcelona garci no hi és, el paisatge no és el mateix, ni tan sols la intensitat d’estudi és la mateixa, però ell segueix complint el que li vaig demanar aquell dia al convent, perquè cada dia depenc més d’Ell, descobreixo més el fràgil que sóc i quant depenc del més intens i més continu és el diàleg amb Ell.
