Salutacions a Mn. Yago Gallo, a Mn. Pere Montagut i l’Associació per convidar-me a presidir la missa d’avui. Saludo també Mn. Àlex, el rector de la parròquia, que ens facilita l’oportunitat de poder celebrar la missa avui aquí. Vull donar-vos a tots la benvinguda, especialment a aquells que veniu de Madrid, que heu vingut per resar junts. Veniu en aquest moment de comunió i esperança.
Estem en aquest temps de Quaresma, és un temps de benedicció, és un temps de purificació per als nostres cors. És un temps també per ajudar-nos els uns als altres a créixer i a caminar. fe es viu en comunitat. Perquè tots necessitem del germà per poder aprendre, per poder ensenyar. Tots donem i tots rebem! al servei del Senyor i al servei també dels germans. Aquest temps de Quaresma ens insisteix especialment a créixer junts i, sobretot, a purificar el nostre cor. dels altres, sempre benvingut i, aquests dies, potser, es posa amb més accent.
Fa unes setmanes, vam fer un recés amb 32 joves que s’estan plantejant el sacerdoci i al final del recés se’ls va regalar de part dels secretariats de vocacions i joventut a cadascun el llibre de Marcos, “Mi historia”. Es un libro que yo también estos días he leído, pues no lo conocía. Sí que supe del caso del fallecimiento de Marcos. Por entonces estaba de párroco en la diócesis de Terrassa. Pero obviamente supe del accidente y de sus consecuencias, que resonaron en muchas personas, no solo en Barcelona, sino también en las diócesis cercanas.
Si no hagués mort en l’accident, ho hauria conegut anys després a l’assignatura de la classe d’Història a la Facultat de Teologia, que aleshores jo impartia. A ell també li agradaven la història i la física. Al final es va decantar per la carrera de Física però a la Història ens hauríem trobat i crec que hauríem gaudit junts amb les classes i a les lliçons, en què trobem tants ensenyaments És bonic que en nosaltres ressoni l’exemple, la vida, el testimoniatge, el recorregut, dels uns i dels altres, perquè precisament això ens fa créixer i ens ajuda en els altres un signe de les fortaleses que ens poden inspirar i també de vegades en els altres veiem –com en nosaltres mateixos– la fragilitat. Això ens omple d’aquest sentiment de sentir-nos necessitats, de saber que a les nostres limitacions no estem sols i que junts ens podem ajudar sempre.
L’Evangeli d’avui (Lc 20,9-18), que ens parla d’aquesta paràbola preciosa, ens permet anar introduint alguns elements de la vida de Marcos –que ens poden ajudar aquests dies– i també allò que Jesús ens vol indicar amb la paràbola. L’Evangeli és el centre de tot, però com deia Benet XVI el 2006 en una missa crismal a uns sacerdots de Roma: «Quin preciós i que bell és el nostre Déu, que ha fet un espai per a nosaltres en Ell». Així doncs, a l’Evangeli hi ha un espai per a nosaltres. No només allò que rebem i que acollim al nostre cor, sinó també la nostra vida pot caminar juntament amb l’Evangeli. Déu ha fet un espai per a nosaltres i tota la seva Paraula és per il·luminar el nostre cor i alhora per acollir-nos i introduir-nos en aquesta història de salvació.
En aquest sentit, la vida de Marcos ens ajuda a descobrir en el recorregut diverses coses. La primera és l’afecte i la sort que ha tingut a la família i als amics, així com també en el moviment de Comunió i Alliberament ia les escoles i llocs on ha estat. Amb una mirada que sobrevola el recorregut podem dir que – com a totes les vides – va tenir moments més a prop i més lluny de Déu, sobretot a l’adolescència, però sobretot, veiem una vida que està envoltada de persones que l’han ajudat a créixer. I això és un regal que ens fem els uns als altres quan a la família, els amics, l’escola, la parròquia, els moviments o els sacerdots, trobem persones que ens ajuden, ens acullen, ens volen i ens ensenyen. És llavors quan anem construint al nostre cor –a vegades de manera una mica inconscient– el projecte de Déu, aquesta vinya.
La vinya és el regal que Déu ens fa, és un projecte. És la imatge del Regne, però també la imatge de la nostra vida –com ens recorda el salm i els profetes– ha estat sempre cuidada i protegida, de vegades. ve assaltada per lladres o per animals. Però sempre està en el cor de Déu, en el desig i l’afecte de Déu. Senyor, però també s’encarna en la presència d’aquells que ens envolten. Descobrir llegint aquest llibre aquesta experiència d’Amor ens recorda que nosaltres també ens necessitem per viure aquesta realitat. descobrir amb més força l´amor de Déu. I des de l´amor de Déu som capaços de purificar els nostres amors, de corregir el nostre cor, que igual que un deixeble necessita ser ensenyat i acompanyat. amor de Déu ens ensenya a estimar més i millor.
Així doncs, la primera realitat és trobar en aquesta vida breu però intensa la sort i la benedicció de la família, els amics, els mestres d’escola, els companys, els sacerdots i el moviment. La segona és descobrir com va acollint a poc a poc al seu cor aquesta crida de Déu, que en definitiva és la pregunta més fonamental que la sustenta com a pas previ: «Què vols de mi, Senyor? Quin és el sentit de la meva vida?»
Marcos va assistir a diverses trobades, sortides i peregrinacions amb aquesta recerca. I de vegades tornava d’aquests pelegrinatges –sobretot els primers com Czestochowa– sense trobar-ne la resposta, però sempre obert. Hi ha una experiència en el camí de Sant Jaume, una experiència als Pics d’Europa, en santuaris marians però un encara torna sense la resposta però no deixa mai de mantenir oberta la pregunta. La vinya del Senyor, que som nosaltres, està cridada a anar creixent i té temps. Creix segons el temps de Déu. Moltes vegades nosaltres, atrapats en les coses del món i en els ritmes del món, ens posem davant de Déu amb presses. Anem amb les nostres preguntes legítimes, preguntes que busquen una resposta sincera i demanen il·luminació per no equivocar-se a l’hora de construir la història de la pròpia vida i de casa. Però tot i així de vegades el Senyor triga o respon a poc a poc, a un altre ritme. Les nostres presses, que ens ha enganxat el món, ens fan impacients, fins i tot fan que ens enfadem si no trobem immediatament allò que estem demanant. La vinya té un temps, que és el temps de Déu, i cadascú de nosaltres tenim un temps, que és el temps de Déu. No les presses, les urgències o la violència agitada i sempre immediata del món, sinó el temps de Déu. És preciós trobar al cor de Marcos tantes persones que a poc a poc saben adaptar-se a aquest temps: fan les seves preguntes i esperen les respostes, però sempre deixen a Déu la iniciativa. També en aquest temps de Quaresma hem d’aprendre a fer les preguntes justes, però sobretot a deixar ia acollir que sigui el temps de Déu aquell que dóna la resposta. Se sol dir “la persona justa al moment just”. Doncs el Senyor té per tu la persona justa, el moment just i la resposta justa, però en el temps oportú. De vegades entendre i acollir això costa. És bonic quan ens acompanyem els uns als altres com a cristians, com a creients, a acceptar el temps de Déu ia no deixar de mantenir el cor obert en totes les seves preguntes, esperant aquesta resposta que ens il·lumini.
Amb en Marcos també trobem aquesta lluita interior, com en tants altres. Al llibre es descriu d’una manera molt bonica aquesta recerca de deixar de ser el centre de totes les coses –de vegades havia centrat molt la seva vida en si mateix– i cercar sempre aquest desig del Senyor, cercar quin és el projecte de Déu. És a dir, descentrar-se també. la vinya trobem aquests que s’apoderen de la vinya. però no perquè ens apoderem sinó perquè ho fem fructificar. entrega, no en una dinàmica d’egoisme i possessió. Aquest temps de Quaresma ens convida a fer-ne una reflexió, perquè de vegades ens volem convertir en el centre, volem que tot giri al nostre voltant, que tot s’ajusti a les nostres necessitats. Quan alguna cosa no ens agrada ho apartem i quan encaixa, ho acollim. Però no estem disposats a deixar-nos modelar. un de nosaltres– té un amo i un senyor, que no ets tu ni sóc jo, sinó Déu. allò que havien rebut, ens ensenya aquest camí de descentrar-nos, de no caure en la temptació de l’egoisme i la possessió que ens converteix en mentiders. ens podria passar a la nostra pròpia història: creure’ns que som nosaltres i no Déu el centre de tot. endavant hi trobem aquesta inquietud interior. Perquè en definitiva això és per a tota la vida i nosaltres també hem d’estar atents tota la vida. colar. Cal ser generosos amb el Senyor i ser autèntics amb nosaltres mateixos. Reconèixer qui és el senyor de totes les coses i posar la nostra vida al seu servei. , no segons els nostres interessos. Per això és preciós trobar al testimoni de Marcos aquesta imatge que ens pot i ha de servir d’inspiració a nosaltres.
Alhora, en aquest procés llarg, a través de les persones del moviment, dels mestres, dels preveres, de moltes amistats –surten molts noms i això és signe d’aquesta riquesa i bellesa en la relació amb els altres, d’aquesta generositat i també de la generositat dels altres– Marcos va descobrint el rostre de Crist. I passa una nit en un campament als Pics d’Europa. I passa també en una cuina rentant els plats i conversant amb un amic. I també en una conversa per skype. Son momentos que él señala como “ahí encontré al Señor”, en la mirada, en la palabra del otro. Porque Dios se manifiesta a través de las personas. Son momentos en los que él tiene delante a la persona, pero aquella mirada es de Otro, es del Señor. Y a través de sus palabras, a través de su consejo allí encuentra esa mirada. Incluso en el primer momento que le ocurre eso, en los Picos de Europa, él dice “no me acuerdo de lo que hablamos pero allí encontré esa mirada”. Se queda con el encuentro. Quizá no importa tanto la palabra pero sí la experiencia de encontrar a Cristo. Un encuentro que todavía tiene un gran recorrido en su historia, porque este encuentro no significa “ahora y aquí lo cambió todo”, sino “aún estoy en camino”. Y así es la vida cristiana. También este camino cuaresmal es un signo de nuestro peregrinaje. Es el homo viator, el hombre que está en camino. Esta es nuestra vocación: el discípulo es peregrino. Un peregrino que busca el rostro de Cristo, un peregrino que lo encuentra en los hermanos, en la riqueza de la comunidad, y que lo descubre en la intimidad del corazón. La riqueza de esta relación personal y única con el Señor. Y es en este encuentro donde poco a poco va desglosando –no sin ciertas resistencias, como siempre ocurre– esta vocación al sacerdocio. Una vocación que finalmente le acaba empujando a dar este paso de entrar en el seminario. Y cuando uno vive este concepto, cuando va viviendo esta entrega, no se aleja de los demás. A veces el sacerdocio parece que es renunciar a todo pero al contrario, es escoger el todo por el Señor, en el Señor, para el Señor. Los sacerdotes, como tantos otros, cada día tenemos nuestras renuncias. No podemos hacer todo, escogemos, pero escogemos siempre desde esta elección que lo incluye todo porque este Amor nos llama al todo. Y encontramos en Marcos y en tantas vocaciones que van surgiendo, cómo cada vez que vamos respondiendo que sí al Señor, más estamos entregados hacia los demás. Es un amor que genera donación. En el libro, Marcos cita una frase de Lewis, autor de las crónicas de Narnia y otros libros –él lo cita como una palabra que también le ayudó en ese momento–: “cuando yo aprenda a amar a Dios sobre todas las cosas, todo aquello que he querido antes lo amaré más y mejor”. Y es verdad, escoger a Dios no nos aparta, al contrario, nos envía con más autenticidad para amar más y amar mejor.
I en aquest camí de llibertat interior, en aquest camí de lliurament ens anem trobant la felicitat. Aquest llibre acaba amb una paraula “sóc feliç”. Aquest és el resum no només duna vida sinó també dun projecte. Això també és el que hauria d’haver estat sempre aquesta vinya. Una vinya en què hi ha un projecte que és la nostra felicitat, en què hi ha un desig de Déu i és que donem fruit segons el seu cor. En què hi ha un amor que ens sosté i que ens cuida, i fins i tot ens avisa quan perdem el camí o quan caiem en la temptació de l’egoisme. Ens envia als seus missatgers, ens envia fins al seu Fill per ajudar-nos a trobar l’experiència autèntica del sentit de la nostra existència, perquè aquesta vinya pugui donar fruits segons el seu cor. I quan trobem aquest Amor, quan l’acollim amb generositat, la nostra vida és feliç.
Demanem al Senyor que ens ajudi a fer aquest recorregut, que ho fem en aquest temps de Quaresma, en el temps de Pasqua i cada dia de la nostra vida. Però ara precisament en aquest temps de purificació, que se’ns ajudi. I també amb la intercessió dels sants i santes, aquells que ens precedeixen a casa del pare, amb la seva intercessió i ajuda, nosaltres aprenguem cada dia a estimar més ia estimar millor, a tenir aquest cor obert al projecte de Déu, a ser generosos a la nostra resposta. Al final Marcos va marxar abans d’hora, podríem dir, segons els ulls dels anys, segons la mirada del món. Però al principi del llibre ell ens explica que quan era nen i al col·legi feien els equips de futbol i s’escollia els que havien de jugar, ell era allà a primera fila per ser escollit dels primers. Sempre és un signe de predilecció, que ets bo, que t’estimem amb nosaltres. Marcos diu: “el capità anava passant, anava escollint i jo volia ser dels primers”. I en cert sentit el Senyor ho va escollir, ho va escollir per a moltes coses però també per anar a viure amb ell. Encara que de vegades això, en el nostre cor ens fa mal perquè hi ha projectes de futur, hi ha molts projectes per viure aquí junts, però el Senyor en sap més. Nosaltres no ho entenem tot però confiem. El que sí que és cert és que va ser, en molts sentits, un elegit, com ho som tots i cadascun de nosaltres. Tenir consciència de ser elegits per aquest Amor. I si escau ho va triar també per anar a viure amb Ell més d’hora. Que també des d’aquesta esperança en el desig de retrobar-nos un dia a la casa del Pare on res ni ningú ja no ens podrà separar, preparem el nostre cor per continuar vivint aquesta eucaristia, per acollir, experimentar i agrair el do de Déu que dóna i se’ns dóna perquè nosaltres tinguem vida.
