Una edició rica en testimonis, de la política a l’art. Una voluntària: «Amb el cor desbordant d’alegria, ara puc dir que la trama de la meva existència és preciosa»
Isabella García-Ramos Herrera
En el meu tercer any com a voluntària a l’EncuentroMadrid, la 21a edició del qual es va celebrar del 25 al 27 d’octubre, em vaig adonar que el meu «sí» s’ha convertit en dues coses: la conseqüència d’un treball i el punt de partida d’un altre. El treball que precedeix el «sí» és una memòria, un reconeixement. He d’aprendre a veure com en la meva vida avui està passant alguna cosa que em correspon prou com per fer-me dir «sí» a dedicar el meu temps i els meus esforços a construir aquest lloc durant el cap de setmana. Un cop dit el «sí», comença un altre treball: verificar si realment em correspon donar la meva vida d’aquesta manera.
Vaig travessar l’entrada del Mirador de Cuatro Vientos, conscient que passaria els tres dies amb una pregunta al cor. Volia que el Senyor em sortís a l’encontre en aquest lloc, ho esperava tot d’aquest cap de setmana! Tot just arribar, em vaig posar la meva samarreta vermella i vaig llegir el títol d’enguany escrit en lletres blanques: «Encara sóc viu, i penso que és preciosa la trama de la vida», una frase de Takashi Nagai, el metge japonès supervivent de l’explosió de la bomba atòmica a Nagasaki.
Com va dir Carlos Perlado, president d’EncuentroMadrid, en el seu discurs d’obertura, «hem vingut a verificar si aquest títol és veritat, sobretot en el món d’avui». Així, tot el que va passar es va convertir en una gran oportunitat de verificació. El programa, amb la seva varietat d’actes, va ser la prova que cada aspecte de la vida és interessant: tot desvetlla el nostre interès perquè tot pot explicar qui som i de què estem fets. També les exposicions ho van documentar. Una titulada «La trama de la vida. La biologia i l’estupor de ser vius» i l’altra «La plaça de la trobada. Andrea Aziani, Marcos Pou, Carmina Salgado, Quique Bicand i Carlos Álvarez», van documentar com allò que més ens interessa és l’esdevenir de la vida i allò que en la vida ens passa.
Mentre el divendres s’encaminava a la seva conclusió amb un concert homenatge a Bruce Springsteen, m’anava adonant que EncuentroMadrid és sobretot un lloc d’esperança. El dissabte al matí va començar amb una taula rodona sobre la situació social i política a Espanya. El diàleg es va desenvolupar entre el presentador Juan Carlos Hernández i els tres convidats, Diego Garrocho, Ramón González Férriz i Ricardo Dudda. La conclusió a què van arribar és que «la identitat es pot viure com una trinxera o com una abraçada». Em va semblar evident la veritat d’aquestes paraules en veure que un dels ponents es quedava tot el dia. Quan el van acompanyar a casa va preguntar: «Però què és aquest lloc?». I no parava de repetir: «Quin lloc més acollidor, m’he sentit acollit i abraçat!».
Una abraçada de la qual també va parlar Fabrice Hadjadj comentant el títol d’enguany: «La vida té més sentit quan és abraçada amb tots els seus riscos i les seves possibilitats». Quantes vegades hem sentit dir que les circumstàncies són una ocasió privilegiada de relació amb el Misteri! I aquí va arribar algú que ens va rellançar al món amb aquesta idea! «Enmig de la catàstrofe, irromp una espurna de veritat que algú aconsegueix entreveure», va dir el filòsof. I vaig pensar que EncuentroMadrid és justament això. És aquella espurna de veritat que irromp enmig d’un món amb guerres, conflictes i crisis de tota mena.
Veritats que obren a l’esperança
, com les il·lustrades en el diàleg sobre el treball, o doloroses, com les que van emergir en una conversa entre els poetes José Mateos i Alicia Saliva. «La vida és una relació», deien, «i aquesta relació guareix i embena la ferida». Ferides com la que Espanya va travessar després de la Guerra Civil, que va ser curada i tractada amb l’embenat de la Transició. Aquest és l’exemple que va sorgir en la conversa entre els polítics Ramón Jauregui, Aurora Nacarino-Brabo i el professor Pablo de Lora. «Necessitem persones que es carreguin el país a les espatlles i tirin endavant». Quan vaig sentir aquestes paraules vaig pensar en el meu «sí» a EncuentroMadrid. Per què es «carrega a les espatlles» la construcció d’un lloc com aquest? Perquè s’estima el lloc al qual es pertany.
En l’acte dedicat a Eduardo Chillida va ressonar la veu de l’artista que deia: «L’horitzó és la pàtria de tots els homes». Una cosa així només es pot dir quan s’està cert que tots, realment tots els homes comparteixen la cosa més gran, l’anhel de veritat, d’amor, de bondat… I vam veure un Antonio López que, amb una honestedat sorprenent, lluitava entre el seu desig de creure en Déu i el fet de no aconseguir-ho.
El diumenge va començar amb la missa presidida pel cardenal arquebisbe de Madrid, monsenyor José Cobo, que ens va recordar que «anem al món, a llocs com aquest on ens trobarem, i el Senyor ens hi espera». I com que tot el que va passar va ser una provocació per verificar si el títol era veritat o no, el gest que va seguir la missa va ser un repte: «Pot ser preciosa la vida també en la malaltia?». Begoña Arespacochaga va ser molt clara. «Moltes vegades hauria volgut només ficar-me sota els llençols i desaparèixer, però no podia fer-ho. La meva llibertat mai no m’ha permès llençar la tovallola. Perquè la meva llibertat em fa romandre aferrada a allò que em fa respirar, i renunciar, donar-me per vençuda, no em fa respirar». Quina manera de veure la seva llibertat!
LLEGIU TAMBÉ – Només l’amor transforma el fang en miracle
Un altre crit de vida van ser els testimonis que van cloure EncuentroMadrid. En una taula rodona sobre la guerra a Ucraïna, els tres ponents van afirmar que nosaltres no estem fets per al mal. No estem fets per a la guerra. No estem fets per a res que no sigui la nostra plenitud. La paradoxa és trobar aquesta plenitud en les situacions menys confortables. Com una parella ucraïnesa obligada a fugir de casa seva cap a un país del Mediterrani on no coneixia ningú. Com una dona italiana que decideix quedar-se a Moscou malgrat la guerra perquè coneix la dignitat del poble rus.
Vaig acabar el meu tercer any de voluntariat a EncuentroMadrid amb el cor desbordant d’alegria. Vaig deixar el Mirador de Cuatro Vientos feliç, plena, perquè vaig entendre que era —sóc— viva. I perquè també vaig entendre que, gràcies a aquesta Presència que em va sortir a l’encontre a través dels rostres concrets d’aquesta companyia, puc dir que la trama de la meva vida és realment preciosa.
Traducció automàtica. Si hi veus un error, escriu-nos.