Pel P. Carlos Cano
Vaig conèixer Marcos fent oració, participant a l’Eucaristia i confessant-se, uns cinc anys abans d’ingressar al seminari i de volar al cel, després del lamentable accident que ens va amagar als ulls d’aquest món però que li ha fet més present, viu i actiu, si és possible, que fins aquell moment. Al Santuari de Santa Gema es veuen, amb molta freqüència, joves universitaris que vénen a pregar, confessar i participar a l’Eucaristia; és molt reconfortant constatar que hi ha joves amics de Déu que el busquen i queden amb Ell per explicar-li les seves coses, escoltar-lo i compartir experiències. Resulta encoratjador observar com preguen, com lluiten, com creuen i com creixen.
Un d?aquells joves que em va cridar l?atenció va ser Marcos. Gairebé cada dia, en general al matí, hi acudia i es quedava, ajudat per un llibre o simplement concentrat davant del Sagrari, sempre amb la motxilla plena d’apunts de la universitat. Era perseverant, i les seves maneres eren típiques d’un home que porta coses importants per dins. Provocava pau i, en el meu cas, una joia gran, edificant, que em portava a l’acció de gràcies.
Un dia el vaig conèixer més personalment quan el vaig sentir en confessió. Em vaig confirmar en la meva impressió i hi vaig veure una ànima exquisida, un cor sincer, una mirada neta, un cercador empedreït. En totes les ocasions que vaig sentir en confessió sempre vaig constatar un amor apassionat a Jesús. Quan vingué de Terra Santa i em contà el seu viatge, només parlà de Jesús, de la seva Paraula, de la seva Presència, de la seva trobada personal amb Jesús. Quan va tornar del seu viatge a Mèxic, estava desbordant de joia per haver donat testimoni de Jesús i sentir-se instrument de la Gràcia.
La darrera vegada que el vaig veure va ser una setmana abans d’ingressar al seminari. Recordo veure’l entrar al confessionari i quan li vaig veure la cara vaig intuir que alguna cosa molt important em volia revelar. I així va ser. “He acabat la carrera i me’n vaig al Seminari”. No vaig poder aixecar-me i fer-li una abraçada, sense paraules i els ulls plorosos, d’immensa alegria. El vaig veure un home feliç, convençut, decidit a donar la vida a Qui tant l’estimava, Jesús. Aquests són moments sacerdotals únics que omplen d’esperança i suavitzen altres moments de tristesa i desencís.
Marcos estava fet per ser sacerdot, per ser pont cap a Déu, per anunciar Jesús, per consolar, per servir, per donar-se. Vaig plorar d’alegria. En aquests anys en què vaig tenir el privilegi de conèixer-lo i tractar-lo el vaig veure créixer en l’amor a Crist de manera perseverant, ferma, madura; la seva maduresa espiritual era impròpia o millor inusual per a la seva edat. El que em va captivar de la seva personalitat era el seu amor apassionat a Jesucrist. El va buscar, el va trobar, el va seguir, es va enamorar, li va lliurar la vida i se’n va anar amb EL.
Quan diumenge després de celebrar l’Eucaristia em van donar la notícia de la seva mort, em vaig paralitzar. Però de seguida vaig entendre unes quantes coses. La mort de Marc m’ha fet molt bé i, per tant, em va produir molt de dolor. “Els meus plans no són els vostres plans”. Considero que la seva mort ha estat com la seva “primera missa”; tan enamorat estava de Jesús que no va poder resistir ni esperar la seva ordenació sacerdotal per celebrar-ho. Es va unir a Crist, va viure amb Ell, va morir amb Ell i amb Ell ressuscitarà.
La vida de Marcos té un segell inconfusible: ser un jove cristià “model” per a la joventut. Confio que un dia pugui ser proposat per l’Església als joves, com a exemple que cal seguir.
Carlos Cano cp
Santiago de Xile, Abril 2016
