Ha mort un home de Déu, per Jaume Vives
Vaig conèixer Marcos Pou fa pocs mesos. Va ser en un poble de Catalunya -La Gleva- quan vaig anar a fer una xerrada sobre la meva experiència al Líban amb famílies cristianes de l’Iraq i Síria refugiades allà. Hi havia un grup de joves de Comunió i Alliberament, un moviment de l´Església Catòlica, fent unes convivències d´estudi. Marcos era el responsable dels joves.
La primera vegada que vaig parlar amb ell i el vaig sentir parlar va ser mentre sopàvem. Vaig trigar poc a veure que era un home de Déu. Com mirava, com parlava, com escoltava, com preguntava. La seva mirada tranquil·la i serena entrava dins del teu cor. El seu somriure era autèntic.
Parlava clar, sense por, es feia entendre. Parlava amb amor. Deia el què pensava i es notava que havia pensat molt el que deia. Un home de fe i raó. Potser per això tants joves el tenien com a conseller.
En acabar la xerrada se’m va acostar i em va preguntar preocupat què és el que nosaltres podíem fer per aquests cristians que a poques hores d’avió d’on som nosaltres moren per la fe. La seva preocupació era sincera i la resposta la vam trobar junts, pregar i viure la fe coherentment al lloc on Déu ens ha posat. La mateixa resposta que mesos després em donaria l’arquebisbe de Mossul (Iraq), Emil Nona.
Cada vegada que em trobava en Marcos m’alegrava, sense conèixer-ho gaire sabia que era noble i algú en qui poder confiar.
Recordo perfectament com vaig tornar de la xerrada on vaig conèixer Marcos i tots els joves que hi eren fent unes convivències d’estudi. Entusiasmat. Fins aquell moment només havia sentit parlar de Comunió i Alliberament a la universitat però el dia que el vaig conèixer de la mà de Marcos la meva visió va canviar completament, poc tenia a veure amb el que m’havien dit o jo pensava. I vaig tornar particularment entusiasmat amb Marcos, no van ser poques les persones a qui els vaig transmetre com m’havia sorprès molt gratament aquell jove que s’encarregava de manejar el cotarro. Tenia un carisma especial.
Una de les darreres vegades que vaig veure Marcos va ser a l’Estació de Sants. Va coincidir que ell anava a Pamplona i jo a Bilbao. Sortíem a la mateixa hora i al mateix tren. Quedem a les 9 a la cafeteria. Em van dir que els trens, tot i anar junts, potser no estaven interconnectats.
Al final va resultar que els trens anaven units però no es podia passar d’un vagó a un altre, tots dos ho vam intentar però no ho vam aconseguir. Vam tornar als nostres respectius vagons ia la nit –després de demanar-li el meu correu a una amiga comuna- Marcos em va escriure un mail dient-me que les meves sospites eren certes, els trens estaven units però no interconnectats. Em va dir que resaria molt per mi els dies que fos a Pamplona de retir. Era un noi atent fins i tot amb els que tenia menys relació.
Marcos ha mort la nit d’un 21 de febrer del 2015 poc després de donar el seu sí a Déu. Acabava d?entrar al Seminari de Barcelona després d?acabar la carrera. Volia que la seva vida fos del Senyor. Els camins del Senyor són inescrutables i Marcos ha deixat aquesta vida terrenal i perible. La seva vida segurament ja és del Senyor encara que d’una manera diferent de la que ell pensava. Que Déu el tingui a la seva glòria i doni consol a la seva família.
Marcos Pou era un home de Déu i ja en vida, un exemple per a molts.
Ja només queda resar per la seva ànima i demanar que la seva manera de viure i entendre la vida, la seva mirada i el seu somriure, la seva atenció i els seus detalls se’ns enganxi a nosaltres.
Fins aviat Marcos, si Déu vol.
