És obvi. Ningú no mor un segon abans.
Només hem de dir, sobre l’assumpte: si morim per un amor gran o per un de petit; per un sant ideal o per una sobredosi d’heroïna.
Aquesta mort ha causat impacte per un accident ximple d’un seminarista espanyol.
Aprofito de passar l’avís: si algun dels meus lectors sent la inquietud del sacerdoci catòlic, jo us puc prestar un vocacionòmetre (és una mica lent, però funciona).
Llegiu la vida i la mort de Marcos Pou. D’Infovaticana :
“Era impossible estar amb Marc més de mitja hora sense que s’acabés parlant de Jesucrist”
IN NOTÍCIES / BY LOLA GONZÁLEZ GIRALDÓS / ON 24 FEBRER, 2015 AT 17:48 /
Iago Gallo va celebrar ahir el funeral del seu nebot, Marcos Pou, seminarista de la diòcesi de Barcelona mort en un accident dissabte passat. En la homilía recordó la pasión de Marcos por Jesucristo.
Fa uns dies, la diòcesi de Barcelona va haver d’enfrontar-se a la trista notícia de la mort d’un dels seminaristes, Marcos Pou Gallo, que va morir en un accident de moto. A l’homilia del seu funeral, el seu oncle Iago Gall va recordar el lliurament de Marc i el valor del seu sí al Senyor, que n’és un exemple per a tots els cristians.
Així mateix, aquest sacerdot va voler subratllar com era impossible estar a prop d’aquest seminarista sense acabar mirant el cel: “Era impossible estar amb Marc i no girar el coll per intentar sorprendre present Aquell que feia Marc”.
Aquí reproduïm aquesta homilia en què es ressalta la vocació al sacerdoci de Marc, les seves ganes de lliurar-se al servei dels altres i l’acceptació alegre de la voluntat de Déu, de vegades difícil d’entendre per als homes:
Alguns privilegiats -perquè així ho havia decidit ell- unes poquets (no sé quants, suposo que érem dos o tres), sabíem, ja fa temps (anys fins i tot), que Marcos sorprendria (encara que sorprendria a mitges, perquè allà on anava preguntaven si era seminarista). Però sabíem que al final de la seva carrera de física, Marcos sorprendria amb la notícia que ingressava al Seminari de la Diòcesi de Barcelona.
I així va ser. Es va complir el somni de veure arribar aquell dia. Aquell dia preciós de poder comunicar a tothom perquè estava vivint com estava vivint. I per fi revelava la incògnita. “I ara que acabes la carrera, què faràs?, i ens despistava els uns i els altres amb pilotes clars”.
La notícia era “vull ser sacerdot”. “Vull entrar al seminari”. I fixeu-vos, ha estat preciós poder acompanyar Marcos en aquestes setmanes. Veient com es complia aquest somni tan atresorat per ell, tan mimat, tan custodiat; tan absolutament estimat. I s’ajuntava els sacerdots i mirava els sacerdots. Però volia ser capellà, no per la tasca sacerdotal, sinó per la cara de Jesucrist.
Ens ha explicat aquestes setmanes -tot i que ho hem vist en com ha viscut aquests darrers anys de la seva vida- ens ha explicat, ens ha mostrat! gairebé, més ben dit, com per a ell, en la seva experiència, Jesucrist era una cosa tan absolutament real, una cosa tan concreta, tan experimentable; com diu Sant Joan: “el que els meus ulls van veure, el que les meves orelles van sentir i el que vaig poder tocar amb les mans”. Crist era tan bonic i estava tan present, que Marc es va atrevir a dir-li que sí. A dir-li que sí per sempre.
I es va jugar els seus amors humans, es va jugar la seva honra; s’ho va jugar tot. “Em faré cura”. En aquest moment històric. “Em faré cura”. És com si ens digués (fixeu-vos i m’enteneu): “no és veritat que han passat dos mil anys. Crist és viu. Crist és viu. Crist -com diem a l’àngelus cada dia- habita entre nosaltres”.
I el capellà, no és una descripció gens teològica, però el capellà és aquell que, de la mà de Jesucrist, perquè, aquesta manera de ser, aquest caminar entre els homes així ho va inventar Jesucrist; és aquell que estirant els braços, estirant molt els braços; estirant els braços tot el que pot, amb un braç, amb una mà, aferra Déu, amb l’altra mà, aferra l’home, i els porta -l’home i Déu- a la comunió.
El prevere és aquell que malgrat les seves misèries humanes, i per la gràcia del nostre Senyor Jesucrist, aconsegueix que l’home i Déu es trobin. I fixeu-vos: Marc no ha passat pel sagrament de l’Ordre. No ha calgut al nostre Senyor. Però Marc ja era capellà. Marc, tot fer-ho; tot caminar; tot parlar, era sacerdotal.
La majoria dels que sou aquí el coneixeu. Heu tractat amb ell. I era impossible. Era absolutament impossible estar amb Marc més de mitja hora, sense que s’acabés parlant de Jesucrist.
Era impossible seguir una mica la pista dels seus viatges, de la manera com feia servir el seu temps; era impossible veure com somreia, veure com feia broma, veure com xinxava (especialment Mateu i Joan –els seus germans petits-) sense descobrir que hi havia alguna cosa gran. Era impossible estar amb Marcos i no girar el coll per intentar sorprendre present Aquell que feia Marc.
I Marc li va dir que sí: Marc al Senyor li va dir que sí. I li va dir que sí de debò. Li va dir que sí de debò! Marc, -no ens habituem a això-, li va dir que sí a Déu. I Déu, amb aquest designi seu que gràcies a Déu ens supera!, gràcies a Déu supera el nostre; Déu va acollir el seu sí. I com que era un sí gratuït, sense condicions, Déu ha fet amb el Sí de Marc el que li ha donat la gana.
Perquè Marc va donar el seu sí a Déu. Li pertanyia a Déu. I Déu va dir: jo amb això faig el que vull. I mirem el Senyor i li diem: “Caramba Senyor! Sembla que et sobren els capellans. Perquè pocs que som, i aquest valia la pena, i t’ho emportes”.
I el Senyor ens està dient: “Perquè us beneiré d’una altra manera; perquè cuidaré la diòcesi de Barcelona i l’Església d’una altra manera.” “Perquè ho puc fer jo també”. Perquè Marcos ho pot fer des del cel. Perquè Marc ens pot acompanyar des del cel. Marc, de la mà del nostre Senyor, Marc ressuscitat, ho pot fer.
Jo pensava ahir a la nit, quan ja em vaig ficar al llit, després de la jornada d’ahir tan preciosa; pensava en el següent: Si és que és veritat, caram! Si és que és veritat que Crist i Marc es volien; es volen! És que és veritat! I pensava: em posaré jo en aquesta relació? Opinaré jo sobre “com es volen Crist i Marc”, ”com es volen Marc i Crist”? Jo opinaré que hauria d’haver estat d’una altra manera? M’atreviré jo a dir-li a Marc: no es vol així el Senyor, perquè mira el que et fa? M’atreviré jo a dir-li al Senyor, amb el sí del meu nebot: “això no és just”? M’atreviré?
Fixeu-vos que, -és una cosa que he tingut present ahir, perquè ahir i avui han estat un dia preciós-, Déu, ens ha fet trampes! Ens ha fet trampes Déu! Però no amb la mort de Marc: ens ha fet trampes, amb la vida de Marc! Perquè ens ho ha regalat! Ens ho ha posat davant, i ens ha enamorat! I en mirar Marcos -i era normal, eh, Marcos era normal-; en mirar Marcos (llevat que un fos molt maldestre, o molt cec); en mirar Marcos un deia: “és evident que hi ha algú que fa aquest tio”. És evident que n’hi ha un que fa que Marcos sigui així d’atractiu. És evident! A la cara, al gest, a la veu, a l’abraçada de Marc. És evident! I Déu ens ha fet trampes allà: perquè en mirar el meu nebot, en mirar en Marc, els ulls se t’anaven al cel! I jo pensava ahir: com m’enfadaré jo amb aquest que m’ha fet trampes! Com m’enfadaré jo amb qui m’ha regalat al Marc -fixeu-vos-en, a canvi de res? Perquè ens ho ha regalat “a canvi de res”!
¿ Algú ha pagat un preu per poder ser amic de Marcos? Algú ha pagat un preu? Si és gratis! Ens ho han regalat gratis. I no ens ho han pres.
Sempre dic, perquè és així: Déu no dóna per després treure’n. Déu dóna per donar. I a Marcos ens ho ha donat. I ens ho ha donat per sempre. Ara certament, com hem escoltat a la litúrgia, d’una manera diferent, però per sempre.
Aquests dies agraeixo infinitament a Marc, amb la seva vida i amb la seva mort, i agraeixo infinitament al nostre Senyor que em mostrés d’una manera que jo pogués entendre, i tant de bo tots puguem entendre, aquesta frase que hem treballat en aquests mesos a l’Escola de Comunitat: “la vida no és una feina: la vida és un afecte”. I l’afecte, a Marcos, es compleix. Marc volia el Senyor. Marc vol el Senyor.
Fixeu-vos: nosaltres podem continuar vivint així. Podem continuar vivint a l’afecte. No sé quants centenars d’abraçades estem rebent aquests dies, però són tots reals. Són tots de debò. Tots de debò. Són abraçades que vénen de dalt.
Posarem Marcos a les mans de la Mare de Déu perquè l’acompanyi fins a casa seva. Fins a la seva nova casa, on trobarem el dia que a nosaltres també se’ns truqui. Així sigui.
