Ell acollia tot allò que era la meva vida.
Amb aquesta frase resumeixo qui era Marcos per a mi. M’he commogut.
Un dia vaig exposar el meu desig i el meu dolor en allò que per a mi era Escola de Comunitat en un email destinat a tots els que llavors érem universitaris i Marcos va respondre, em va dir de trobar-nos, que li interessava tot el que allà jo deia i que volia viure-ho amb mi. Després de la trobada em va dir: “hi ha amics que se’t posen davant i d’altres que un escull, vull ser el teu amic”
No m’ha deixat mai més.
L’amistat amb ell va començar per un amor cap a les meves exigències de cor darreres.
Marcos estimava el meu destí gairebé més que jo, la meva vida present, fins i tot volia conèixer les persones que en formaven part, les volia, les mirava amb una tendresa d’un altre món.
Amb Marcos no ens escrivíem cada dia però cada missatge tenia un contingut gran, des d’un què tal ets però d’aquests de veritat o algun tros d’un salm, carta o evangeli que l’havia commogut, despertat i on es reafirmava la passió i l’amor per Crist com a destí de la seva vida.
Marc volia el meu destí, els seus missatges i trobades amb ell eren reflex d’això, Marc exaltava el meu cor i la meva necessitat de Crist ia través d’ell he descobert més la naturalesa de l’amor de Crist feia la meva persona i vida. “Ei! Estic aquí, no ho oblidis”.
Amb aquesta consciència he estat més valenta a l’hora de prendre decisions a la meva vida, no deixant que m’envaís el vertigen ni la por a la solitud sinó apostar per la meva felicitat perquè Crist existeix.
Per mi, la consciència que Marcos segueix viu coincideix amb quan torno a Reconèixer el Senyor en la meva vida, quan m’ensopego amb algú que em mira com per Marcos era mirada, estimada, llavors redescobreixo com La seva excepcionalitat segueix present en aquest món, caic que la persona de Marc era instrument d’Altre per arribar a mi en concret.
De vegades ploro o sento vertigen pensant que Marcos no és aquí. Que mai no tindré les seves abraçades, que mai no el veuré més aquí, em quedo atrapada en una imatge del passat, en un mirar el fet del que ha passat com un menys perquè el cos de Marcos no passeja pels carrers de Barcelona.
Demano al Senyor, també pregunto a Marc: On ets?
Per gràcia, sent fidel a la meva experiència, a la meva història, arribo a la veritat que en realitat jo no trobo a faltar Marcos, o que la felicitat de la meva vida no depèn de si m’ho torno a trobar en carn i os per aquí , jo a qui trobo a faltar és Crist, a qui captaire és al Seu amor.
M’agradaria acabar amb aquest missatge que em va escriure Marcos que m’acompanya dia a dia:
“Encara que la teva mare t’oblidi jo no t’oblidaré, diu el salm. Encara si em perds a mi Inés, tens l’Amor de la teva ànima que és Crist”
Inés Agustí
