De Raul Adames, Director del Col·legi Abat Oliba, publicat a la revista del col·legi del CEU.
“El món sencer s’aparta en passar un home que sap on va”. Aquesta cita d’Antoine de Saint-Exupéry va ser una d’últimes qüestions que e vaig tenir l’oportunitat de debatre amb Marcos, a qui vam dedicar aquest article després de la seva mort el passat dissabte 21 de febrer. Era exalumne del col·legi i, un cop finalitzats els seus estudis de batxillerat, va decidir estudiar Físiques, compatibilitzant-lo –entre moltes altres coses– amb els seus treballs com a vigilant de patis i de menjador al Col·legi. Era un home de Déu, el rastre del qual no deixava ningú indiferent, el seu tracte diari amb Crist va fer que visqués la fe coherentment al lloc on Déu el va posar. Marcos sabia on anava.
Va ser precisament a la seva vida quotidiana on va descobrir i reafirmar la certesa de la seva vocació, i en finalitzar els seus estudis va decidir entrar al Seminari de Barcelona. doncs va tenir temps de madurar aquesta entrega palpant la presència de Crist en els estudis, les aules i els seus companys. “Crist és la núvia més gelosa que he tingut mai, ja que m’ho demana tot”. I és que Marcos va decidir donar-ho tot i conseqüència d’aquesta entrega va ser la seva vida. amistat la gent creixia per dins. Amb el seu tracte afable i paternal buscava sempre el bé personal de cadascú.
L’últim dia que va venir a treballar a l’escola vam estar parlant de la seva entrada al seminari i de com havia impactat la decisió als companys i professors de la facultat. “Perdem un gran monitor” li vaig dir, i somrient em va dir: “No et queixis, que m’ha fitxat el cap”. Vam somriure i ens vam fer una encaixada de mans. Mai no hauria imaginat la importància que prendria aquell moment dies després i com m’ajudaria a no queixar-me per la seva marxa, ia confiar en Déu.
Marcos va dir al seu germà Nicolás, també exalumne del col·legi, davant del seu trasllat al seminari de Barcelona: “Els camins ens separen i això esquinça, però al gran camí anem junts”.
Des d’aquell matí de dissabte han estat dies de confiança en Déu. No ho entenem i ens dol, però Ell en sap més. Sobretot han estat dies de grans fruits, de persones que, com deia moltes vegades, han canviat la manera de mirar la realitat.
Dono gràcies per aquests anys que els nostres alumnes han pogut compartir el seu temps amb Marcos, encara que estic segur que continuarà cuidant de l’escola des del cel.
