Unes pobres, maldestres, limitadíssimes paraules sobre el meu cosí Marc.
“Sí, Rafa, si el que és bo del Senyor és que fins i tot de la merda treu petroli…” – em va dir Marcos alegrement, amb aquesta barreja de misticisme i de realisme “terra-terra”, d’humor i de profunditat, d’afecte, que ho feien tan humà.
Era l’any 2009 o 2010, i estàvem els cosins grans reunits a un bar de Major de Sarrià. Una pouada, aprofitant una visita meva a Barcelona. I els estava explicant de certs fets i situacions molt doloroses de les quals, tanmateix, Déu estava traient molt bé. Va ser llavors quan ell va sortir amb aquesta resposta jocosa, que ens va donar molt a riure i pensar.
Me’n recordava d’aquesta i d’altres anècdotes durant les eternes hores de viatge que separaven Roma de Barcelona el cap de setmana passat. Quan t’arriba una notícia com la de diumenge, tots els tòpics són insuficients i només et queda aixecar els ulls al cel. És clar que es podria acudir a allò dels clàssics que “muore giovane chi è caro agli dei”, o al que deia Sèneca que “com més ha brillat el foc, més aviat s’extingeix (…) així passa amb les ànimes, que com més brillants són, simplement per això duren menys”. I seria veritat. foc que es manifestava en les seves converses i en els seus missatges. Porto molts anys fora de casa, i en els darrers temps no he tingut tantes ocasions de parlar amb Marcos. vegada parlàvem per telèfon, i no deixàvem de quedar a prendre alguna cosa quan passava jo per Barcelona, sols o amb altres dels meus cosins. aquell foc portava per dins i que l’estava transformant, quan l’escoltava parlar amb aquell cremor de la seva trobada amb Crist, de l’experiència de la seva amistat i del seu amor, d’aquell desig que anava naixent en ell de correspondre’l i de lliurar-se al Senyor . Però amb tot això no n’hi ha prou per comprendre.
També seria veritat dir que es quedarà sempre a la nostra memòria, però seria poc, molt poc, massa poc. I repugnantment fàcil seria sortir amb allò que “havia complert la seva missió”. Però no… res d’això! Un oncle genial, ple de vida, amb tota una vida al davant, acabada de lliurar al Senyor en la seva entrada al seminari de Barcelona…i s’ha acabat? No. Jo crec que no. Jo crec que la seva missió acabava de començar. Encara més, acaba de començar. M’he recordat molt de Santa Teresina de Lisieux, patrona de les missions, que va morir amb 24 anys, només un de més que Marcos. Aquesta doctora de l’Església deia que passaria el Cel fent el bé a la Terra, que ara, amb la mort, és quan la seva missió començava de debò. Aleshores és quan podria complir el seu desig de ser missionera fins a la consumació dels segles, portant les ànimes a Déu. I així estic segur que Marcos va estar més actiu que mai a partir d’ara. Tocant des de Déu les nostres consciències, aconseguint-nos gràcies i despertant els nostres cors amb l’exemple de la seva vida lliurada. Les nostres vides no poden continuar igual.
I és que massa sovint pensem en la missió dels sacerdots i persones lliurades a Déu…en clau del que fan o diuen. I no és que estigui malament. Però no n’hi ha prou. Oblidem que molt més important és la seva vocació de ser signes. De ser un dit assenyalant cap al Cel. Si és, fins i tot amb els seus límits i defectes, un foc en què es reflecteixi una mica de la llum de Crist Ressuscitat, una llampada seva que ens recordi que hi és, que Déu ens estima, que només en Crist trobarem la felicitat infinita a la que aspira el nostre cor, que val la pena donar-ho tot per Ell. La vida i la mort de Marcos han estat un missatge de Déu a Barcelona, un missatge de Déu per a mi i per a tu, escrit en negreta, majúscula i amb doble subratllat. I si Déu ha volgut permetre que la llavor de la seva vida caigui i mori per donar fruit, que la seva sang sigui llavor de nous cristians…la pitjor traïció que li podríem fer és no acollir aquest missatge al nostre cor, no deixar que fructifiqui, no acollir la vida que ens vol comunicar. D’això crec que ens parla la litúrgia de Quaresma quan repeteix allò de “si escolteu avui la veu de Déu, no enduriu el vostre cor”. La vida de Marcos és un testimoni i un desafiament, una llum, una trucada i un repte. És un guant llançat a la nostra porta. Amb un regal com Marcos no cal parlar de “comprendre”. Cal acollir-ho. I fer-ho vida.
